dilluns, 31 d’agost del 2009

Hoteru ni imasu

A les pàgines de Hotel Savoy retrobo l'habitual argument de no poques novel·les de Joseph Roth, el presoner de guerra que torna del captiveri a un país que ja no existeix. I també retrobo, i això és una agradable sorpresa, el mateix hotel que Kazuo Ishiguro ens obsequià a Els inconsolables. No ben bé el mateix, és clar, doncs l'Hotel Savoy és reduït a cendres a les darreres pàgines de la novel·la de Roth, però tots dos hotels vesteixen les mateixes robes absurdes (i prenguin l'adjectiu com el que és, una lloança) que embolcallen una mateixa història, la d'uns personatges, una comunitat, que esperen un esdeveniment que ha de salvar-los de tots els mals, talment tots fossin, tots fóssim, feligresos del reverend Fiveiski, segons la torbadora prosa de Leonid Andréiev,

Tots es queixaven de la vida, però cap no volia morir, i tots esperaven quelcom amb una tensió de tot el seu ésser, i aquella espera no tenia començament, com si fos nada amb el primer home. Aquesta espera havia passat a través de tots els cors, a través de tots els cervells de tots els homes, tant dels que se n'havien anat com dels que encara vivien. I per això era tan autoritària i poderosa. Però també era amarga, per tal com havia extret tota la tristesa de les esperances no realitzades, tota la dolor de la fe defraudada, tota la pena de la dramàtica solitud. L'alimentava la saba de tots els cors humans, i ara s'estenia damunt llurs vides com un arbre esponerós.

divendres, 28 d’agost del 2009

Takushī de ikimasu (II)

El taxista, doncs, deixa de ser taxista i esdevé aturat. Fins que un cop exhaurida la prestació d'atur, el taxista que imagino, a qui continuaré anomenant així tot i la prohibició legal que té a fer de taxista, comença a treballar com ajudant de cuina en un restaurat de menjar ràpid de la nova terminal de l'Aeroport del Prat, ironies de la ficció, gràcies a la mediació d'un cunyat seu. Allà el taxista, lluny de perdre la por als avions, persevera en aital irracionalitat, per molt que, dia rere dia, cap avió no s'estavella i els fets desmenteixen les seves pors. Però és cosa sabuda que els fets tenen poca rellevància a l'hora de formar-se opinions, i la manca de tragèdies aèries només serveix per convèncer-lo, encara més, que el proper avió no té altra possibilitat que estavellar-se. Aquest convenciment porta al taxista a fer la seva feina amb la més gran dedicació, en la certesa que està preparant el darrer àpat dels malaurats que seuen a les taules. És així que, no mancat d'un cert talent natural per a la cuina, i empès per lloables sentiments humanitaris, el taxista ascendeix en l'escalafó professional del restaurant on treballa i arriba a ser cap de cuina. No atura, aleshores, la seva progressió, doncs aprofita les vacances per fer estades en els millors restaurants del continent, gràcies als contactes que el seu tarannà sociable i llagoter l'ajuden a fer entre els innombrables clients que passen per les taules del restaurant. Sempre desplaçant-se en l'antic taxi, ara pintat de blanc, el taxista peregrina cada any cap a Roses, o a París, al número sis de la rue de Balzac, o a Sant Celoni, Arenys de mar, Sant Pol, Girona, Sant Sebastià... i els reconeixements que no triguen a arribar-li l'esperonen encara més, i en pocs anys ja recull tres estrelles michelin i comença a figurar a les llistes dels millors restaurants del món publicades per les revistes especialitzades. Llistes que no triga gaire a encapçalar, de manera unànime i continuada, fins al dia de la seva jubilació.
I vet aquí la història de com un taxista a qui fan por els avions esdevé el millor cuiner del món. Una història de la que poden extreure útils ensenyances, o, si més no, un tema de conversa pel proper cop que, camí d'un aeroport, pugin a un taxi.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Takushī de ikimasu (I)

O de com un taxista a qui fan por els avions esdevé el millor cuiner del món.
Assegut al seient del darrera d'un taxi, camí de l'aeroport, imagino la història d'un taxista a qui fan por els avions, convençut com està que la ineludible fi de tot avió és la d'estavellar-se i provocar una gran mortaldat. El taxista que imagino sempre rep amb neguit a cada nou passatger que puja al taxi, per si de cas aquest li demana d'anar a l'aeroport. Però quan li demanen d'anar aquí o allà, lluny de tot avió, el taxista respira alleujat, doncs poc li plauria conduir a ningú cap a una mort segura, i fa la seva feina amb la satisfacció que dóna ser útil al proïsme. Però de tant en tant sí que puja algú que es vol fer portar a l'aeroport, potser per a recollir algun conegut que ve de lluny, o per enlairar-se ell mateix cap a una mort certa. No li fa res, al taxista que imagino, fer el servei en el primer dels casos, tot i la inutilitat del viatge, doncs es cosa segura que l'avió que porta al conegut del seu client s'estavellarà. Altra cosa és quan és el propi passatger del taxi qui ha de pujar a un avió. Aleshores el taxista que imagino es neguiteja, parla d'obres a l'autovia que porta a l'aeroport, i de la necessitat de desviar-se per mirar d'evitar una retenció que podria fer perdre el vol al seu client. Amb habilitat el taxista s'informa de l'hora d'embarcament, alhora que fa mil voltes per la folla xarxa de carreteres del Baix Llobregat, i s'endinsa al nucli urbà de Sant Boi, fins a la Ciutat Cooperativa. L'objectiu del taxista que imagino és obvi, fer perdre l'avió al seu passatger per així salvar-li la vida. Però de desagraïts el món és ple, i no és estrany que fart de donar voltes, o enutjat per la por a perdre el vol, el client del taxista ofengui al seu salvador amb paraules gruixudes o li faci una cara nova, i acabi presentant una denuncia a l'IMT, l'Institut Metropolità del Taxi. I amb el temps són tantes les denuncies que s'acumulen contra el taxista que imagino, que l'IMT, en contra del costum que tenen a casa nostre els organismes públics, de treure pit quan no tenen res a fer, i d'amagar-se quan se'ls requereix, es veu obligat a actuar, i en comprovar la certesa del càrrecs que s'imputen al taxista, no té altre remei que retirar-li la llicència, tot i les manifestacions que organitzen els sindicats del gremi, que troben innacceptable que les seves faltes puguin ser motiu de sanció.