O-TeArai

Minshushugi no taimatsu

2012-01-30T22:34:00.001+01:00

Al canal 33 em crida l'atenció una veu en off que esmenta els noms d'Zweig, Strauss i Goethe amb gran menyspreu. Sobtat, paro atenció i m'adono que la veu en off llegeix fragments dels diaris personals de Joseph Goebbels. En paral·lel al text, les imatges del televisor mostren l'habitual iconografia nazi i els estralls de la guerra, que magnifiquen la follia de les paraules que sento, que cada dos per tres insisteixen en el necessari extermini dels jueus i en la superioritat d'aquells que han nascut alemanys vers aquells que no han nascut alemanys. Veig, també, Berlín enrunat i recordo el que després s'esdevingué, quan Goebbels refusà la fugida, enverinà als seus sis fills i es llevà la vida en companyia de la seva esposa, Magda Quandt.

En tot moment les paraules de Goebbels semblen les paraules d'un foll, o potser d'un histriònic imitador, d'algú que fes befa del personatge a partir de quatre tòpics en un trist cabaret d'alguna ciutat hanseàtica. Devia fer riure, Goebbels, quan encara no era ningú, només un dels membres d'una candidatura de folls que, ves per on, es va saber guanyar la confiança de no pocs el·lectors de la república de Weimar.

Hayakuchikotoba

2012-01-25T22:34:00.000+01:00

Hom, en suposar l'existència d'un Déu, acostuma també a suposar que el suposat Déu suposa l'existència d'aquell que el suposa. Dit a l'inrevés, hom no acostuma a suposar l'existència d'un Déu que no suposi l'existència d'aquell que el suposa. I dit de manera potser més entenedora, hom no acostuma a suposar un Déu que l'ignora.

Però, hauria de suposar un suposat Déu (si és que un suposat Déu és més que un mer supòsit) a qui el suposa? o, hauria de suposar un no suposat Déu (si és que el no suposat Déu és més que un mer no supòsit) a qui no el suposa?

Shōri

2012-01-23T12:57:00.000+01:00

Emboirats pel vi i rendits a la disbauxa pel goig del suposat triomf, en ser tot triomf sempre suposat, els troians dormen aquella nit el seu somni més dolç. Per això ningú no s'adona dels ardits guerrers que surten del ventre del gran cavall de fusta, ni del retorn de les naus aquees, ni de les ombres que obren les portes de la ciutat, ni de la nombrosa gent armada que penetra amb els punxeguts glavis a la ma.

I així, en una sola nit, tots els troians mascles són morts, talment xais esperant torn a l'escorxador. Després, al llarg de tres dies i tres nits, es rapinyen les riqueses i les dones supervivents són rifades entre els cabdills grecs, cobejosos de l'escalfor de llurs cossos. Finalment es lliura la ciutat a les flames i els grecs, ara sí, marxen cap als seus palaus alts de sostre, emboirats pel vi i rendits a la disbauxa pel goig del suposat triomf, en ser, com ja ha estat dit, tot triomf sempre suposat.

Basu de ikimasu (III)

2012-01-19T01:03:00.003+01:00

De fa temps vull captar per mitjans òptics la imatge d'una ombra que s'oculta entre el brancam d'una zona enjardinada de l'avinguda de la República Argentina. De l'autobús estant, cada matí crec intuir l'ombra, que s'aprofita de la protecció vegetal que l'envolta per romandre oculta. En honor al nom de l'avinguda, m'imagino que l'ombra pertany a algun prohom de la pàtria argentina, i així ho comento amb la resta de passatgers. Manuel Belgrano, sens dubte, afirma la dona de cabells curts que sempre puja a la plaça Lesseps. No, i ara, l'esmena l'home que fa de conserge al carrer Mandri, és Videla, el general Videla, que fuig de la justícia! acaba cridant fora de si. Però si Videla és a la presó, li retreu un marrec. No, no, insisteix l'home, van substituir Videla per un sòsia. I l'home resulta tan convincent en les seves paraules, que fem aturar l'autobús i formem un escamot per cercar al criminal. Però l'ombra, és clar, es fa fonedissa i hom recorda les seves obligacions, laborals o escolars, i acabem tots a la parada de sota el carrer Gomis esperant un altre vint-i-dos, que triga a arribar, doncs, segons comenta un adolescent que va als Jesuïtes, han reduït el nombre d'autobusos.

Kōryōkan

2012-01-15T21:11:00.000+01:00

Bleack House és el títol original d'una de les grans novel·les de Charles Dickens. Casa desolada fora la traducció literal d'aquest títol original, i el casalot fou la traducció que Xavier Pàmies ens oferí farà ja cosa de quatre anys. Tot un encert, convindran amb mi, tal com manifestaren en el seu moment els opinadors professionals de casa nostra, quan tocà omplir papers amb els panegírics de torn.

Només afegir, si em permeten el mestretitisme, que aquests dies hi ha a Londres una exposició sobre la visió que Dickens ofereix de la ciutat de Londres a la seva obra, i sobre com la ciutat de Londres inspirà l'obra de Dickens. Si més no, això és el que he pogut llegir en un article del suplement de cultura d'un diari força nostrat, que fa referència en un parell d'ocasions a Bleack House, no pas, és clar, amb el seu títol original, sinó amb la seva traducció literal, casa desolada, doncs, per què un redactor d'un suplement cultural hauria de saber res del que he resumit en el paràgraf anterior?

Kochira wa Hèracles-san desu

2012-01-11T00:18:00.000+01:00

No recordo haver tingut mai gaire interès per la figura del fort Hèracles, semi-deu fill de Zeus i la moridora Alcmena, filla del rei Electrió de Micenes i esposa d'Amfitrió. Per una embrollada història que ara no ve al cas, Amfitrió sojornava a Tebes i Alcmena romania a Tirint. Zeus, cobejós del cos d'Alcmena, metamorfosà la seva aparença i prengué les formes d'Amfitrió. Així, talment fos el seu espòs, Zeus es presentà a palau i s'allità amb Alcmena, a qui prenyà. A l'endemà, però, Amfitrió tornà de Tebes i també s'allità amb la seva esposa, que restà novament prenyada. Al cap de nou mesos Alcmena infantà dos nadons, Hèracles, fill de Zeus, i Íficles, fill d'Amfitrio.

L'ardit de Zeus per allitar-se amb Alcmena és el mateix que molts anys després diuen que utilitzà el rei Uther, mític cap dels britons o dels gal·lesos. Sembla ser que Uther cobejava el cos d'Igraine, esposa del duc de Cornualla, i, gràcies a les fetilleries d'un bruixot, metamorfosà la seva aparença prenent les formes del duc. Així, talment fos el seu espòs, Uther es presentà davant Igraine aprofitant l'absència del duc i la prenyà. A l'endemà, però, els soldats portaren el cos de l'autèntic duc, mort en combat durant la nit. Al cap de nou mesos Igraine infantà al nadó de rigor, a qui anomenaren Artús, i que fou entregat per Uther al bruixot en pagament de la seva fetilleria.

Utagaimasu, shitagatte imasu

2012-01-07T01:38:00.002+01:00

D'un cert temps ençà crec haver deixat d'existir, talment abans del cert temps, creia existir. Abans del cert temps, jo mateix era l'objecte dels meus actes i pensaments. Ara, en canvi, són terceres persones l'objecte dels meus actes i pensaments. Suposo que aquest haver deixat de ser l'objecte dels meus actes i pensaments, és el que em fa creure que he deixat d'existir. És possible que en un futur torni a ser jo l'objecte dels meus actes i pensaments i, en conseqüència, torni a creure que existeixo.

Em diuen, però, que hi ha terceres persones, principalment aquelles que ara són l'objecte dels meus actes i pensaments, que em tenen a mi com a objecte dels seus actes i pensaments, i que això em dóna una certa existència. Jo, però, discrepo, doncs bé aquestes terceres persones també tenen com a objecte dels seus actes i pensaments a éssers de ficció com ara els anomenats TRO, els tres Reis d'Orient, ses majestats Melcior, Gaspar i Baltasar, de dubtosa existència.

Tot plegat, és clar, no té cap importància, doncs ni creure existir ni creure no existir, tenen res a veure amb el fet que, d'un cert temps ençà, qui això escriu existeixi o no existeixi.

Kore wa hyō desu

2012-01-03T21:25:00.000+01:00

Hom, en la seva follia, acostuma a preferir la salut a la malaltia, la riquesa a la pobresa, la bellesa a la lletjor, la intel·ligència a l'estupidesa, la destresa a la turpitud, l'èxit al fracàs... com qui prefereix, jo mateix, les faves als pèsols. Amb això no vull dir, només faltaria, que la malaltia sigui preferible a la salut, la pobresa a la riquesa, la lletjor a la bellesa, l'estupidesa a la intel·ligència, la turpitud a la destresa, el fracàs a l'èxit o els pèsols a les faves, grossa insensatesa, aquesta darrera, en ser la fava molt més gustosa que el fruit de la pesolera, herba enfiladissa de la família de les papilionàcies.

Però l'excurs de les faves (llegum que lleugerament cuit al vapor, mai bullit, em plau d'allò més) em fa perdre el fil d'allò que volia dir, si és que alguna cosa volia dir, en posar-me a escriure el que fins ara s'ha pogut llegir en el paràgraf anterior, fora, potser, de llistar tot un seguit de bonics antònims, primer del dret, tot seguit del revés.

Jūni-gatsu sanjūichi-nichi (III)

2011-12-31T23:52:00.000+01:00

Al carrer, tot just sortit del portal, m'arriba per sorpresa el característic i poc discret toc de gralles. Avanço una mica, tombo amunt pel carrer Gran, i les veig arribar fent gros rebombori, gralles i percussió, que fan de seguici d'un gegantó que simbolitza a l'home dels nassos, ja saben, el senyor aquell que té tants nassos com dies li resten a l'any i, en conseqüència, només ix de casa seva el darrer dia de cada any, precisament avui, per mirar de no cridar l'atenció.

Però, com és habitual, lluny del suposat esperit festiu d'aquests dies, el tradicional so de les gralles em provoca una forta excitació i el desig d'exercir una violència sense parió. És aleshores que m'imagino formant part d'un escamot de folls almogàvers que gaudeixen amb el suplici de llurs enemics, prenent per enemic a qualsevol que no formi part del propi escamot. M'estalvio els detalls del gros carnatge, de mascles esbudellats i dones violentades, i m'aturo a llegir el fulletó que em donen, on amb paraules ben lligades s'explica l'origen i l'evolució de la cosa aquesta de l'home dels nassos, potser el menys insensat dels insensats fets d'aquests dies.

Kami o tabemasu ka

2011-12-30T01:28:00.003+01:00

Imagino un home que es va menjant les fulles dels llibres a mesura que les llegeix. En trobar-se malament per la lògica intoxicació produïda pel paper clorat i la tinta, l'home que imagino llegeix encara més, ara llibres i revistes mèdiques, tot cercant guariment al seu mal. Però en llegir encara més, l'home que imagino menja més paper imprès i el seu estat de salut empitjora ràpidament: dificultats respiratòries, inflamació de la gola, canvi en el ph de la sang, pèrdua de visió, dolor a l'abdomen, nas, ulls, orelles i llengua, cremor a l'esòfag, vòmits i hipotensió, i també un fort empitjorament del seu caràcter, que el fa ser malcarat fins i tot amb els familiars més propers. Finalment, l'home que imagino mor.

Rilke-sama no hon o mimasu

2011-12-26T00:02:00.002+01:00

Benaurats els qui saben que, darrere de tots els llenguatges, hi ha l'inefable, diuen que escrigué Rilke.

Primer considero el conjunt de tots els llenguatges i l'anomeno A. Tot seguit considero el conjunt de tot allò que és inefable i l'anomeno B. Per decidir que forma part d'A i que forma part de B, m'atenc a les definicions que ofereix el diccionari, llenguatge allò que hom pot expressar amb paraules (un codi lingüístic compartit), i inefable allò que hom no pot expressar amb paraules. Em resulta, doncs, evident, que A i B no poden compartir cap element, i em resta, només, l'afirmació de Rilke de considerar que el conjunt B és darrera del conjunt A, i que tot aquest coneixement és, d'alguna manera, desitjable.

Abans, però, de continuar frivolitzant, tinc un instant de lucidesa i resto aclaparat per la llarga llista de doctes pensadors, molts d'ells a sou d'una o vàries universitats, que han dedicat no pas pocs esforços a reflexionar al voltant de la relació entre allò que és llenguatge i allò que no ho és, això és, l'inefable. Cal llegir, doncs, a Gottlob Frege, Bertrand Russell, Alfred North Whitehead, Ludwig Wittgenstein, Wilhelm von Humboldt i un llarg etcètera, tasca que ara mateix se'm fa potser excessiva. Millor, doncs, en la mesura del possible, llegir, rellegir, Rilke.

Keisei (IV)

2011-12-23T10:24:00.000+01:00

Ja recuperat de la lletja ganivetada, que gràcies als crits d'alerta d'un vianant no va resultar mortal, em faig meva la follia del petit nap-buf. És així que, quan no vigilo de lluny a la bella cortesana, el cerco per tota la ciutat, no pas per venjar-me, trist consol, sinó per esbudellar a qui va gosar jaure al seu costat.

I no dubto pas de la meva intenció, ja prou assajada, en ser no pas pocs els desgraciats que, encisats pel dolç cant i fent oïdes sordes als meus advertiments, han seguit a la cortesana fins al seu cau. Allà, al trist portal, he esperat a que fossin rebutjats, en mai ser res prou per la seva golafreria, i en trobar-los de nou al carrer, perduts i amagrits, m'ha estat fàcil obrir-los el ventre, escapçar-los la verga i cercar, a la seva pell, l'enyorat gust de la seva presència.

I aquestes, benvolguts senyors, han estat les meves circumstàncies aquests darrer mesos, aquest darrers i feliços mesos, en ser-me el record dels dies passats amb l'enyorada cortesana el més preuat. I ara, si us plau, parin atenció a les meves paraules i siguin sensats, doncs sàpiguen que qui gosi trobar, ja sigui per atzar o per pròpia voluntat, a la meva cortesana, restarà esventrat i privat de la seva homenia, doncs cercar-lo, i també trobar-lo, serà el primer que faci, en eixir d'on ara sóc.

Keisei (III)

2011-12-22T00:09:00.005+01:00

I com no pot ser altrament, allà dins ho perdo tot en braços de la cortesana, que em pren ànima i pessetes, força i salut, present i futur, fins que un cop buit m'expulsa del recambró amb menyspreu, escales avall, mostrant-me per darrer cop la seva intimitat, aquella que ja mai més no podré tastar.

Amb les butxaques buides i vestit només amb parracs, el cos amagrit i la voluntat perduda, vagarejo pels carrers de la ciutat fins que topo amb una veu que em resulta coneguda. Us vaig avisar, desgraciat, que no hi anéssiu! i veig venir al petit nap-buf que, és de justícia reconèixer, sabia el que es deia. Tant és, miro de respondre-li, no m'empenedeixo de res, doncs fins i tot la vida és un preu massa baix pel que he viscut aquests darrers dies.

Com goseu, desgraciat! Fill de gossa borda! Tant se me'n fot la vostra lamentable vida! em crida fora de si, què no ho enteneu? Ella va ser meva, i com a vós em va llençar escales avall un cop exprimit, però això, com bé diéu, poc importa, afegeix, aparentment més calmat, el que importa és que ella no pot ser de ningú més, només meva, i per no haver-me fet cas ara m'obligueu a això, i tot seguit noto una forta punxada al ventre i caic sobre el dur panot de la vorera.

Keisei (II)

2011-12-21T00:39:00.002+01:00

L'endemà torno a passar per allà on vaig sentir el cant de la cortesana, però aquesta no hi és. Només retrobo al nap-buf, que també pidola almoina i resulta ser un adult afectat de nanisme, i no pas un marrec, com va semblar-me ahir. Marxeu, em torna a dir, marxeu, que ella no pot trigar a tornar. I, efectivament, la veig venir de lluny, i com en arribar a la meva alçada em somriu, s'acomoda sense pressa, i reprèn el seu cant.

Aquest cop miro d'arrambar-me contra la paret per tal de no ser arrossegat per la multitud, que amb enutjosa i freqüent constància transita pel passadís on som. És així que tinc temps per admirar la cortesana, els seus ulls negres, els seus cabells curts i les seves formes llamineres. I ella, és clar, també s'hi fixa en mi, i en acabar el seu cant i recollir les seves pertinences em demana que la segueixi.

No hi aneu! em crida el nap-buf de lluny, no hi aneu! però jo, és clar, no puc més que seguir a la cortesana, que després de no poc caminar m'acaba portant a una mena de recambró sota coberta, no més que un brut badalot d'un edifici que amenaça ruïna en un insalubre carrer que tot sol no hagués jo mai gosat trepitjar.

Keisei (I)

2011-12-20T14:19:00.000+01:00

Enmig de l'atrafegada rutina diària m'aturo atret pel rimat cant d'una bella cortesana, que amb divertits rodolins sembla glosar els meus fets, talment hem conegués de llarg temps. De sobte, però, hi ha un cert canvi en la melodia del seu cant i els nous fets narrats em resulten desconeguts, en ser, com no trigo a adonar-me'n, profètics. És aleshores que miro de marxar, doncs conèixer el propi futur no em sembla desitjable, però el cant de la cortesana resulta tan encisador com els cants de les nimfes que habiten els esculls, i marxar se'm fa impossible.

Marxeu, no us escolteu a la fetillera, em diu de sobte un marrec, un nap-buf que no aixeca ni un pam de terra i que em tiba del camal dels pantalons per reclamar la meva atenció. En les seves paraules no hi ha cap veritat, sou vós qui doneu contingut a la seva cantarella, afegeix, aparentment convençut de la certesa de les seves paraules. No puc, li responc, també convençut de la certesa de les meves. Marxeu, insisteix ell, deixeu una moneda al seu plat i marxeu, ara que encara hi sou a temps.

Però en restar jo palplantat al mig del pas, acaba sent l'apressada multitud qui m'empeny passadís enllà i, per molt que provo de recular, cada cop m'hi allunyo més i acabo perdent el cant de la cortesana, fins que capcot em dono i em deixo arrossegar, talment Ulisses, quan lligat al pal del ràpid navili fou arrossegat pels braus mariners itaquesos.

Akachan

2011-12-16T13:01:00.000+01:00

Un nadó pot arribar a semblar una persona entenimentada: no parla, sembla escoltar el que se li diu i es belluga poc. Però en créixer i assolir una certa autonomia de moviments, resulta evident que d'entenimentat res, doncs deixat al seu lliure albir l'entenimentat nadó no trigaria a provocar-se la mort sense tenir-ne, però, cap intenció de fer-ho.

I en créixer encara més i assolir també la parla, les seves paraules fan evident que el suposat enteniment no era més que una bonica entelèquia, pròpia de pares encaterinats mancats de tot criteri. I en continuar creixent i assolir l'adolescència, ja la seva follia abasta a tots aquells que l'envolten, en ser forassenyades totes les seves opinions i folls tots els seus actes. I encara en arribar, més endavant, a la joventut, la força del seu cos el fa perillós fins i tot pels desconeguts, doncs és caprici de joves no saber res i pretendre saber-ho tot, no poder res i creure poder-ho tot.

Però la cosa no resta aquí, doncs, en fer-se adult, una certa perspectiva dels anys viscuts fa creure a aquell que començà com a nadó que ara sí, que ara ha assolit un cert coneixement i una certa maduresa, i que les seves opinions i els seus actes, sinó del tot entenimentats, s'atansen a una certa sensatesa. Folla il·lusió, encara més quan en fer-se vell, hom pot gosar creure's savi, en la mostra més gran que l'enteniment no és propi d'humans, només, si de cas, de nadons, que no parlen, semblen escoltar el que se'ls hi diu, i es belluguen poc.

Watashi wa ijimekko desu ka

2011-12-13T00:34:00.004+01:00

Prenent un fort impuls m'alço i amb els capcirons dels dits crec tocar el cel. Tot seguit, atret avall per l'habitual força gravitatòria, em complac en el record de l'instant passat i admiro la força del meu salt, l'elegància del meu gest i la fermesa que ha portat als meus dits a fregar la volta que ens circumscriu. Però dubto, també, del meu salt i em dic que potser els meus dits no han arribat, ni tan sols per un breu instant, a fregar la dita volta, i que la pròpia pretensió, tocar el cel, resulta no només ridícula, sinó absurda. Tant és, em dic i em repeteixo fins a tres cops, tant és, tant és, tant és, si els meus dits han fregat, o no, tan suada volta, i no pas per què amb el propi convenciment d'haver-ho assolit n'hi hagi prou, en ser jo mateix l'únic que té poder per decidir si allò que crec haver assolit ha estat assolit o no. Ni tampoc és la certesa de saber que els fets esdevinguts importen poc, gens, a l'hora de recordar el passat. És, només, poder explicar, potser a Jota, amb paraules triades i gest exagerat, com amb un fort impuls m'he alçat i amb els capcirons dels dits he arribat a tocar el cel.

Konban eiga o mimashita (III)

2011-12-09T01:49:00.000+01:00

Al tercer acte hom espera la mort. Tristany, ferit al final del segon acte, jeu amb l'esperança de reveure Isolda. I Isolda, un cop mort Tristany, mor de desig en el deliciós Liebestod final. En tot l'acte, però, la visió del mar domina l'escena, amb l'esperança o el neguit per l'arribada d'un vaixell. Esperança si és Isolda qui arriba, neguit si és el rei Marke.

No és endebades, doncs, que Trier, Lars von Trier, ens ofereixi constantment el preludi d'aquest tercer acte, que es fa omnipresent en tot el metratge de Melancholia, fins arribar a l'escena final, quan el melancòlic planeta topa amb la terra i la humanitat sencera deixa d'existir. El planeta, un petit punt a l'horitzó, ha anat engrandint la seva presència, i talment el vaixell del rei Marke, ocupa tota l'escena portant la mort en un final anunciat des de bon començament, també acceptat, i qui sap si desitjat, doncs poca diferència hi ha entre la pròpia mort i la destrucció del conjunt del gènere humà.

Akurobatto ni mimashita (II)

2011-12-08T01:16:00.000+01:00

Asseguts fent rotllana al voltant d'un enginyós giny, veiem com l'hàbil saltimbanqui de torn fa els seus exercicis amb l'ajut de l'enginyòs giny ja anomenat, que mou, amunt i avall, i també al voltant d'un imaginari punt central que defineix una trajectòria circular, una llarga perxa metàl·lica. El saltimbanqui, d'una lloable migradesa gestual, puja i baixa de la perxa, es deixa arrossegar o portar pels aires, enlairar o aterrar, per embadaliment de petits i grans que, com ja ha quedat dit, fem rotllana al voltant de l'enginyós giny.

En un cert moment, en aixecar la vista per seguit la trajectòria que descriu per l'aire el saltimbanqui, veig al seu darrera les esteles deixades per dos llunyans avions, que, a milers de peus per sobre dels nostres caps, desplacen centenars de persones que en tot deuen ser alienes als acrobàtics exercicis del saltimbanqui, talment nosaltres, que ho ignorem tot d'ells, inclosos els motius que els aqueferen i els fan desplaçar-se a tan grossa altitud. Un pensament certament banal, mancat de qualsevol interès, però que m'encaterina en la bonica imatge que l'atzar m'ofereix, el saltimbanqui bellugat pels aires per la llarga perxa seguint una acrobàtica trajectòria circular, i al seu darrera les rectilínies esteles deixades pels dos avions.

Kokkyo (III)

2011-12-06T00:10:00.002+01:00

De la finestra estant veig com la boira s'ensenyoreix de les fondalades, d'on només les capçades més altes resten encara visibles, nues de fullam, en ser la tardor ja molt avançada. Al lluny, ben amunt, la característica i enyorada silueta dentada de la serra alterna el blanc de les canals amb la grisor dels espadats, tan falsament immutables com sempre, doncs em comenten d'una grossa esllavissada esdevinguda de fa poc, i són molts els cops que he trepitjat els seus inestables tarters.

En semblants circumstàncies sembla fàcil de travessar, la frontera, i arribar a aquelles terres de més enllà on hom pot arribar a creure que tot és possible. És així que curull de convenciment enceto el camí, però trobo el bosc esclarissat pels laboriosos llenyataires, que han fet no pas poca feina, i el vell molí convertit en restaurant, la pista asfaltada, i encara em creuo amb gent que parla l'aspra llengua del país que voldria veí.

Reculo, doncs, un cop més, en cerca de la confortabilitat de l'alberg, i de la finestra estant veig com és ara la fosca qui s'ensenyoreix de les fondalades, on res resta visible, i com també la dentada serra desapareix, i és només la meva imatge la que em retorna el vidre, transformat en mirall, potser com al matí, quan un cop més he confós allò que volia veure amb allò que veia.

Senshi

2011-12-02T23:38:00.000+01:00

És gustós escriure quan no es té res a dir. Altrament el neguit per ser entès i no trair allò que es vol dir malbarata el goig de l'escriptura, la fal·lera per ajuntar paraules sense atendre a cap raó més enllà del contingent caprici del moment, que ara mateix potser em portaria a escriure la història d'un brau guerrer vestit tot ell de bronze, amb l'esmolat glavi al talabard, la pica a la destra i el gruixut escut a l'esquerra.

Voldria, doncs, avui, ara, enfrontar aquest superb guerrer, que no superbiós, a mil destrets que posessin a prova la força del seu braç, la determinació del seu caràcter, la noblesa del seu esperit, l'enginy del seu raonament i la sort que a tot heroi ha d'acompanyar. Voldria, doncs, avui, ara, escriure en florits hexàmetres els gloriosos fets protagonitzats per un brau guerrer vestit tot ell de bronze.

Kochira wa Levi-san desu

2011-11-29T10:17:00.000+01:00

Primo Levi és un cas excepcional dins l'horror de la segona guerra mundial, en ser la seva condició de jueu la que li permeté conservar la vida al llarg del conflicte. Levi fou detingut per milicians feixistes quan intentava unir-se als partisans de la resistència comunista del nord d'Itália, i enlloc de ser immediatament afusellat, com era la pràctica habitual dels milicians feixistes, gent de gallet fàcil i poc amiga de fer presoners, fou entregat a l'exèrcit alemany en identificar-se Levi com a jueu. Els alemanys el deportaren a Auschwitz, on la mitjana de supervivència era de tres mesos. Però Levi en resistí més gràcies a la seva formació de químic, que li valgué un petit suplement alimentari i una feina menys feixuga. A l'onzè més Levi visqué l'alliberament del camp per l'Exèrcit Roig, si em permeten la ironia. El captiveri, però, continuà, aquest cop en un camp de concentració soviètic, en ser Levi italià i estar Itália en guerra amb la Unió Soviètica. Amb la signatura de l'armistici entre Itàlia i els Aliats Levi fou alliberat i pogué tornar a Itàlia, on metamorfosà de químic a escriptor. Finalment, l'onze d'abril de mil nou-cents vuitanta-set, Levi es llevà la vida.

Dovlatov-san no atarashī hon

2011-11-23T21:49:00.000+01:00

Un dels principals avantatges de viure en una democràcia liberal, és que hom pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a qui això escriu li plau llistar els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, tant pot començar per Nausítous i acabar per Leontòfon, com començar per Telèmac i acabar per Poliportes, amb la tranquil·litat de saber que ningú no li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I per contra, un dels principals desavantatges de viure en un estat comunista, és que hom no pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a algú li plau llistar els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, no és el mateix començar per l'URSS i acabar amb la RDA, que començar per Dinamarca i acabar amb la RFA, doncs en fer-ho així, de ben segur que hom li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I això darrer, que sens dubte és un gros desavantatge per a qui llista els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, és un avantatge per a qui llista els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, que pot llegir (aquí els trobaran) els sucosos comentaris a peu de pàgina d'aquell qui llista el noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, un cop aquest fou convidat per les autoritats a eixir de l'estat comunista i a hostatjar-se en un democràcia liberal per causa del seus errors ideològics, miopia política i infantilisme moral.

Tōri o arukimasu

2011-11-20T00:16:00.000+01:00

Al carrer, camí de no importa on, veig com l'home que camina al meu davant s'entrebanca amb una petita irregularitat del panot de la vorera i cau al terra. Una escena ben còmica, i tant jo, com la resta de vianants que l'han contemplada, arrenquem a riure a cor que vols, doncs la trajectòria que ha seguit el cos de l'home en caure ha estat d'allò més graciosa. I encara resulta més graciós quan l'home es tomba i li veiem les ulleres trencades, la cara ensangonada i les dents esberlades a causa del fort impacte. Tot ell fa un posat tan ridícul que encara riem més, tant, que són molts els transeünts que no han vist la caiguda inicial que s'aturen a veure que passa, i que riuen, també, en veure al pobre desgraciat. I tan gros és el seu èxit, que li demanem que repeteixi la caiguda, i l'home, conscient de la rellevància adquirida, s'alça amb dificultats, recula una mica, i torna a ensopegar en el mateix punt, caient, de nou, sobre el dur panot. I au, tothom a riure, doncs ara ha picat de costat i és de l'orella d'on li raja la sang.

I així anar fent, fins que un fort cop a l'occípit deixa a l'home immòbil sobre el panot, i és un dels badocs, que diu ser metge, qui s'ajup al seu costat i s'alça dient que no respira, que no té pols i que deu ser mort. Acabada, doncs, la diversió, cadascú continua amb el seu camí, uns cap aquí i altres cap allà.

Tomete kudasai (III)

2011-11-18T00:01:00.004+01:00

Una desconeguda m'atura pel carrer i em demana si no la reconec. No, li responc sobtat, però en sentir el nom que m'adreça veig que es confon i em pren per qui no sóc. Em confoneu, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus, em presento per desfer el malentès, i ara és ella la que resta sobtada, què voleu dir amb això que sou el desconegut dels Déus? em pregunta. No, desconegut no, favorit, li aclareixo. Com en el seu moment ho fou el diví Aquil·leu?, em demana. Si fa no fa, li confirmo. I quins són els vostre mèrits? em demana tafanera. Mèrits, què voleu dir? em sorprenc. Bé haureu hagut de fer alguna cosa per merèixer aquest favoritisme, com el diví Aquil·leu, que va esbudellar innúmers moridors, mira d'explicar-me. I ara, és ridícul això dels mèrits, si fos així qualsevol que s'hi esforcés prou podria assolir la categoria de favorit, i de favorit només en pot haver un, miro d'explicar-me. I per què vós? em demana. Oh, salta a la vista, no? pregunto ara jo. No precisament, que teniu algun certificat? em demana ella. Algun certificat? demano ara jo. Sí, algun document que doni fe d'aìxò que dieu, m'insisteix. Signat pels Déus? m'exclamo. És clar, continua insistint. Torneu a ser ridícula, els Déus no signen pas certificats, miro de fer-li entendre. Ni vós sou el seu favorit, afirma ella. I tant que sí, replico jo. I tant que no, perquè ho hauríeu de ser? em demana burleta. Doncs perquè jo sóc qui escriu el que aquí es pot llegir, i qui decideix qui és, i qui no és, el favorit dels Déus, miro d'aclarir-li. I heu decidit que vós sou aquest favorit, em replica burleta. Això mateix, sentencio. Doncs au, dErsu_, el favorit dels Déus, bon vent i barca nova.

Gōman

2011-11-17T13:09:00.002+01:00

L'arrogància és un dels atributs que més em desplau quan la llueixen aquells que no són jo, un orgull cofoi i agressiu que acostuma a atribuir-se unes suposades virtuts, poc importa quines, per justificar el seu menyspreu vers els altres.

Com aquest matí, quan he hagut de fer mans i mànigues amb els transports públics de la ciutat i les meves llargues cames per portar a temps a la petita A a la seva escola, i arribar jo mateix al despatx, alhora que sentia els habituals i arrogants crits dels habituals i arrogants cridaners, aquells que, megàfon en mà, pretenen, peti qui peti, salvar el món de tot mal.

Watashi no itoko

2011-11-16T12:31:00.000+01:00

I ja per acabar amb aquesta sèrie on m'ha plagut narrar amb excessives repeticions i sense cap signe gràfic que separés el text en diferents unitats allò que tal vegada he vist algun cop al ferrocarril metropolità, recordo com en certa ocasió, en arribar a l'andana de l'estació de Passeig de Gràcia de la línia tres direcció Trinitat Nova, vaig veure com a l'andana del davant un exaltat guarda de seguretat del ferrocarril metropolità etzibava un cop de puny a un desconegut de comportament erràtic, i com el desconegut de comportament erràtic protestava de l'agressió rebuda, i com tot seguit l'exaltat guarda de seguretat del ferrocarril metropolità prenia el preceptiu bastó que duia al cinturo per escometre amb més contundència al desconegut de comportament erràtic, que va començar a cridar en demanda d'auxili i va despertar una certa solidaritat entre la resta de desconeguts que es trobaven a l'andana, fet aquest, el de la certa solidaritat, que em va fer recordar aquell cop que un admirable familiar meu, en exercici de la seva professió, va sortir corrents darrera d'un jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, que a causa de la dita estrebada va anar a parar al terra, i com el meu admirable familiar, un cop aconseguit el jove que havia pres la bossa d'una dona de molta edat, va haver-lo de reduir fent ús de la força, i de com un cop el tenia al terra i procedia a emmanillar-lo, tot de badocs van començar a fer fortes exclamacions, titllant al meu admirable familiar de torturador, racista i feixista i, fins i tot, aprofitant l'anonimat del tumult, un dels badocs va etzibar-li una puntuda de peu al cap, no pas al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa de la dona de molta edat, sinó al meu admirable familiar, que va haver d'acabar portant a la caserna tant al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, com al badoc que va etzibar-li una puntada de peu al cap, no pas al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, sinó al meu admirable familiar.

Gaikoku-jin (II)

2011-11-15T14:13:00.001+01:00

En el mateix desplaçament on vaig presenciar la trobada entre la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla, també vaig veure com un atrotinat desconegut d'aspecte forà demanava a una grossa treballadora del ferrocarril metropolità com arribar a la parada de Tetuan, i com la grossa treballadora del ferrocarril metropolità l'atabalava amb extenses i potser no encertades explicacions que l'atrotinat desconegut d'aspecte forà no semblava entendre, doncs ens trobàvem tots plegats, l'atrotinat desconegut d'aspecte forà, la grossa treballadora del ferrocarril metropolità, la noia de bellesa eslava, no pocs desconeguts més i jo mateix, desplaçant-nos en un comboi de la línia tres direcció Trinitat Nova, a l'alçada de Drassanes, i enlloc de recomanar a l'atrotinat desconegut d'aspecte forà que continués fins a Passeig de Gràcia i allà fes transbordament a la línia dos direcció Pep Ventura fins arribar a la parada de Tetuan, la grossa treballadora del ferrocarril metropolità pretenia que l'atrotinat desconegut d'aspecte forà reculés fins a Paral·lel per fer allà el necessari transbordament, recomanació, la de la grossa treballadora del ferrocarril metropolità, del tot inabastable per l'atrotinat desconegut d'aspecte forà que, finalment, fou empès fora del vagó per la grossa treballadora, que fent oïdes sordes als passatgers que l'alertaven de l'erroni del seu consell, mostrava a l'atrotinat desconegut d'aspecte forà per quines escales havia de davallar per fer el canvi de sentit, i a qui des d'aleshores em plau imaginar com ànima errant del ferrocarril metropolità, en un etern desplaçar-se per tota la xarxa ferroviària, excepció feta, només faltaria, de la parada de Tetuan.

Roshia-jin

2011-11-11T22:45:00.000+01:00

Fa pocs dies, als ferrocarrils metropolitans, vaig veure com una noia de bellesa eslava llegia un llibre escrit en caràcters ciríl·lics, i com un desconegut que traginava una grossa motxilla, que també va veure que el llibre que la noia de bellesa eslava llegia era escrit en caràcters ciríl·lics, se li adreçava parlant en rus, i com la noia de belles eslava li responia, també en rus, iniciant-se una conversa entre tots dos de la que ben poques paraules vaig poder escatir, potser spasiba i izviní, a més d'algunes de catalanes, com ara Drassanes i Passeig de Gràcia, doncs, pel que vaig imaginar, el desconegut que traginava una grossa maleta, persona que va semblar-me tot just arribada a la ciutat, demanava a la noia de bellesa eslava per la millor manera de fer un cert desplaçament, alhora que se li atansava per seure al seu costat, tot aprofitant que la persona que fins aleshores seia al costat de la noia de bellesa eslava s'alçava per baixar del vagó, en fer aquest, el vagó, i també tot el comboi ferroviari del qual formava part el vagó on viatjava la noia de bellesa eslava, el desconegut que traginava una grossa motxilla i jo mateix, a més de no pocs desconeguts més, la corresponent aturada a l'estació on devia tenir previst baixar, la dita persona que fins aleshores seia al costat de la noia de bellesa eslava, i com la noia de bellesa eslava li deia, al desconegut que traginava una grossa motxilla, que no calia, que ella també baixava, alhora que s'alçava i s'acomiadava, encara que el desconegut que traginava una grossa motxilla, enlloc de romandre al vagó com semblava que era el més adient per arribar allà on volia anar, baixava rere la noia de bellesa eslava, i com tots dos, la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla, prosseguien la seva animada conversa a l'andana, ja lluny de la meva oïda, encara més quan les portes del vagó, després del preceptiu senyal acústic, van tancar-se i vaig començar a allunyar-me de l'andana on encara romanien la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla.

Gienkin (II)

2011-11-07T22:37:00.002+01:00

Rebo amb no poca satisfacció la dimissió de deu dels onze membres del CoNCA, ja saben els simpàtics encarregats de repartir, un cop descomptada la seva discreta part, els fons de la Conselleria de Cultura entre amics, coneguts i saludats. I tot i la grossa satisfacció, no puc deixar de demanar-me, no sense certa sorpresa, que passa amb l'onzè membre, la vicepresidenta, na Pilar Parcerisas i Colomer, de qui recordo els articles al difunt suplement dels dijous del difunt diari Avui.

Què passa, doncs, amb na Pilar Parcerisas i Colomer?

Byōin ni imashita

2011-11-06T18:58:00.000+01:00

dErsu_, com us trobeu? em pregunten aquest dies els coneguts, en trobar-me'ls, als dits coneguts, ací o allà, jo a ells o ells a mi. I jo, satisfet per la pregunta, m'allargo en respostes excessives on em complau fer servir el vocabulari que he aprés aquests darrers dies, i els hi explico, amb la seguretat de l'ignorant i la complaença que dóna escoltar-se a un mateix, les diferències entre una colecistitis i una colelitiasi, entre una colecistectomia laparoscòpica i una d'oberta, tot amanint les meves superbes paraules amb les simpàtiques anècdotes d'aquests darrers dies, quan el meu cos ha restat, indefens ell, a la docta mercè de metges, infermers i auxiliars.

I els coneguts, és clar, assenteixen amb posat seriós a les meves paraules tot deixant anar alguna frase feta, d'aquelles tan avinents en aquestes ocasions, tot ponderant les virtuts de la paciència i augurant temps millors. I jo, repeteixo, resto d'allò més satisfet, doncs, en poder fer servir aquestes paraules, que en res interessen a l'amable conegut de torn, tampoc a mi, m'estalvio haver de cercar altres paraules per complir, de manera satisfactòria, amb el no sempre enutjós ritual de socialitzar amb els coneguts, en trobar-me'ls, als dits coneguts, ací o allà, jo a ells o ells a mi.

Ato de

2011-11-05T11:22:00.003+01:00

Que no s'oblidi de seguida, sinó més tard, sembla ser la principal raó de ser de la memòria, facultat de recordar, això és, de representar-se amb el pensament esdeveniments passats. Com si aquest lapse de temps, l'espai de temps transcorregut entre el de seguida inicial fins al més tard fos, d'alguna manera, d'una grossa importància.

La mateixa grossa importància que li atorga la ciència mèdica, que aboca tot el seu esforç a que no morim ara, sinó més tard, sempre més tard, com si aquest lapse de temps, l'espai de temps transcorregut entre l'ara inicial fins al més tard fos, d'alguna manera, d'una grossa importància.

Basu o matte imasu

2011-10-31T00:01:00.001+01:00

La meva vida és un desastre, em confessa un desconegut amb qui he tingut la dissort de coincidir a la parada del catorze, i a qui d'ara en endavant anomenaré De, quarta lletra de l'abecedari, tercera consonant i inicial del qualificatiu amb que l'he anomenat fa poques paraules, desconegut.

Visc a la misèria i no serveixo per a res, es lamenta el tal De, tot esplaiant-se en mil innecessaris detalls sobre la seva dissort, alhora que jo em lamento en silenci de la poca puntualitat dels autobusos quan cauen quatre gotes. Si almenys hagués estudiat de jove, prossegueix el tal De, enmig d'un reguitzell de jeremiades d'allò més variades. Però davant de tant forassenyades paraules no tinc més remei que revoltar-me i retrec al tal De el seu egoisme, doncs trobar desitjable que aquells que visqueren sota el seu nom i la seva aparença abans que no pas ell, haguessin de sacrificar llurs efímers dies en benefici seu, m'és del tot inacceptable. Com dieu? em pregunta el tal De, més sobtat pel to de retret de les meves paraules que pel seu significat. Dic que és lleig demanar res als altres, li aclareixo. Als altres, a quins altres? si parlo de mi, de mi mateix, de quan era jove, em replica el tal De. Doncs això, sentencio, dels altres, parleu, sens dubte, dels altres.

Kochira wa Frisch-san desu ka (II)

2011-10-27T13:36:00.000+02:00

A mesura que avanço en la lectura, em sembla capir que el tema de la novel·la (encara No sóc Stiller, de Max Frisch) és la impossibilitat de deixar de ser aquell que els altres creuen que som i, fins i tot, de deixar de ser aquell que nosaltres mateixos creiem que som, i de com la fugida no és mai la solució. El tema que capeixo és, doncs, un conflicte individual, de l'individu vers ell mateix i de l'individu vers els seus coneguts i saludats.

Altres, però, probablement amb més senderi que no pas jo, veuen en aquesta mateixa novel·la un toc d'alerta sobre les nostres cofoies societats occidentals, tan democràtiques i pulcres elles, si més no la suïssa. És a dir, fan una lectura que presenta un conflicte de caràcter col·lectiu.

Encara em falten pàgines, i no pas poques, per finir la lectura, però un cop més em sembla clar que el tema d'una novel·la no depèn pas de les intencions de l'autor, ni tampoc de les paraules que aquest escrigué, sinó del lector de torn, jo mateix en aquest cas, que un cop més nego la possibilitat d'interessar-me per res que sigui col·lectiu i ho redueixo tot a l'únic tema que em sembla possible, la inevitable, i no exempta de joia, insatisfacció amb el propi viure.

Kochira wa Frisch-san desu ka

2011-10-26T00:20:00.000+02:00

Es pot explicar tot, menys la nostra vida real... aquesta impossibilitat és la que ens condemna a restar essent tal com els nostres coneguts ens veuen i ens reflecteixen, ells, que pretenen conèixer-me, que es qualifiquen d'amics meus i mai no consentiran que canviï, són els qui destrueixen la meravella (allò que no puc explicar, allò inefable que no puc demostrar), tan sols per poder dir: "Jo et conec", escriu el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, a No sóc Stiller.

Però aquest sintagma, el de la vida real, em torna a resultar problemàtic, i no és que no comparteixi el neguit de l'autor en veure com els altres diuen conèixer-lo, diuen conèixer-me. Però aquest fals coneixement dels altres no converteix, de cap de les maneres, al nostre coneixement en real, veritable o autèntic, adjectius tots ells que haurien de ser esborrats dels diccionaris, doncs més enllà d'aforismes socràtics, el suposat coneixement que hom té d'un mateix no és pas gaire diferent del suposat coneixement que en tenen els altres

I d'aquí, potser, les paraules que una mica més endavant escriu també el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, que un sigui idèntic a si mateix, perquè en cas contrari un no ha existit mai. I és que, més enllà d'aforismes cartesians, existim?

Kyō no yume

2011-10-24T12:19:00.004+02:00

Em somnio em companyia de malpasianes, no pas fembres residents a Malpaso Creek, tampoc admiradores incondicionals de músics uruguaians, sinó expertes navegants provinents de l'espai exterior que m'alliberen d'un gros destret. En llur nau, en tot semblant a un cuc gegant, volo des d'Iruña fins a Tarragona, on el somni es perd. Però no trigo a retrobar-me, essent jo mateix una fembra que condueix un petit utilitari. Una inoportuna pana m'atura el vehicle que condueixo a les costes del Garraf, on demano ajut a uns desconeguts que m'enllamineixen d'allò més amb l'exhibició de llurs grosses vergues. El somni, però, es torna a perdre enmig d'obscenitats i acabo sent despertat per l'estimada companya, que m'encomana la vigilància del petit, alhora que el record de les malpasianes em pren amb força i decideixo escriure el que aquí acaben de llegir.

Kono monogatari no taitoru

2011-10-21T13:26:00.000+02:00

De la lectura tot just encetada aquest matí dedueixo el que hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina enlloc del circumstancial títol actual. I no és que O-TeArai, literalment l'honorable lloc on rentar-se les mans, no em sembli (sobretot si prenc en consideració el precedent de la higiènica història del tal Ponç Pilat) un títol apreciable.

Però és que la lectura tot just encetada aquest matí, No sóc Stiller, de Max Frisch (autor en no poques coses comparable a Dürrenmatt), em fa evident el que amb certesa hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina, No sóc dErsu_, o, a tot estirar, Jo no sóc en dErsu_, doncs aquell que tot això escriu, jo mateix, i que tant es complau en fer-se dir dErsu_ no és, com ja ha quedat dit manta vegades, el tal dErsu_.

Chotto matte kudasai (IX)

2011-10-18T12:10:00.000+02:00

Ahir m'hagués plagut aprofitar un dels bancs de la vorera del davant de casa, injecció d'alumini per l'estructura i llistons de fusta de pi pel seient i respatller, per seure'm a esperar. Així, acompanyat per si de cas d'una menuda gibrelleta, cada cop que algú tombés des del carrer Gran, pugés per Berga o vingués des de Príncep d'Astúries, un petit esglai m'hagués pres amb moderació, per si de cas el desconegut de torn se m'adreçava. També en sentir algun gros soroll m'hagués posat alerta, no fos cas que el so anticipés algun ignot però esperat (alhora que inesperat) esdeveniment. I en veure anunciar mitjançant intermitències lumíniques la imminent aturada d'algun vehicle, hagués estirat el cap per mirar d'esbrinar si potser em cercaven. Però m'he imaginat rebent només les sorpreses salutacions dels sempre discrets veïns, en entrar o sortir aquests del bonic portal.

I així m'hagués plagut deixar passar el dia, fins que ja en hora fosca m'hagués aixecat i hagués pujat cap a casa, potser a seure en una de les grosses butaques, a esperar, amb el desig que res no s'esdevingués.

Mura no hitobito

2011-10-13T21:03:00.001+02:00

Els nous policies són gent del poble, recordo que digué, en un cert moment, la veu que comentava les imatges del telenotícies de torn, ja fa dies, en referència al canvi de sàtrapa de Líbia, amb evident simpatia i una esfereïdora manca de vergonya, tot desig i cap informació, talment un infant redactant la carta als reis. Gent del poble, em permeto repetir, com si semblant sintagma tingués significat i aquest significat fos d'alguna manera desitjable.

I com no podia ser altrament, avui, a la premsa, ja es troben les cròniques sobre els nous policies libis, ja saben, gent del poble.

Warui nyūsu

2011-10-12T01:24:00.000+02:00

Ahir la disposició del meu ànim era excel·lent. A mitja tarda, però, un desconegut, en base a certes dades diagnòstiques, em comunicà una notícia que ningú qualificaria com a bona, i probablement molts com a dolenta o molt dolenta, si féssim una enquesta. El meu ànim, però, va continuar sent excel·lent, i les conseqüències de la notícia rebuda només em semblaren petits contratemps que calia entomar amb esportivitat. Unes quantes gestions prèvies, una petita intervenció i uns pocs dies de convalescència, res que molts d'altres no hagin superat satisfactòriament. La única preocupació restava en la necessària brevetat de la convalescència, doncs moltes són les obligacions que tinc vers terceres persones, que no s'haurien de veure perjudicades per l'anòmal funcionament del meu sistema hepàtic.

No són poques les vegades que he defensat davant d'escèptics interlocutors el meu convenciment que els estats d'ànim de les persones no depenen de les seves volubles circumstàncies. Hom no és feliç o dissortat perquè les seves circumstàncies el portin vers la felicitat o la dissort. Hom és feliç o dissortat per una predisposició, no sé si genètica o adquirida, potser volguda, vers la felicitat o la dissort. I jo he tingut sort, encara que aquells que no em coneixen, i també els que em coneixen, sovint pensin que no, atès el meu habitual posat adust i esquerp. I potser és per això que el meu estat d'ànim acostuma a ser excel·lent, siguin quines siguin les circumstàncies que m'envolten.

A no ser, és clar, que les meves circumstàncies hagin estat, com potser ho han estat, sempre excel·lents.

Watashi wa mishinaru hito to hanashimasen

2011-10-11T23:48:00.000+02:00

dErsu_, vós el que sou és un classista, sento que em crida una veu que em resulta desconeguda. I un cregut, s'hi afegeix una segona. I un masclista, una tercera, potser femenina, i tot seguit ja és un polifònic cor el que m'increpa a crits, talment em coneguessin, per fer-me retret de suposats defectes del meu caràcter, entenent per caràcter, a efectes d'aquesta narració, el conjunt de trets característics que singularitzen, en la mesura del possible, a una persona.

I davant del guirigall que s'organitza dubto entre accelerar el pas per marxar, ignorar als cridaners i continuar fent la meva, o convertir-me en drac i volatilitzar-los a tots amb el foc del meu alè. Però aprofitant que sóc davant d'una coneguda cockteleria, entro i demano un Manhattan curt de vermut. El barman, però, m'adverteix que han acabat el whisky canadenc i m'ofereix substituir-lo per bourbon, o preparar-me un gin-tonic, que és el que ara es porta, afegeix, tot oferint-me una carta amb més de vuitanta ginebres.

I per uns instants resto enllaminit, no pas pels saborosos aiguardents de ginebrons, sinó per la possibilitat de redactar una llarga i bonica llista, això és, una sèrie de noms, de ginebres en aquest cas, que bé serviria, si més no, per finalitzar aquest text. Però encara que la temptació sigui gran, m'oblido de les ginebres i surto fora, on l'abullangada multitud que m'espera ja ha començat amb l'habitual destrucció del mobiliari urbà. I aprofitant l'arribada dels anti-avalots i les batusses conseqüents, m'esquitllo amb prudència deixant enrere baladrers i esvalotadors per enfilar el camí de casa, amb el record d'allò que m'ensenyaren en la infantesa, no parlar mai amb desconeguts.

Kochira wa Lérmontov-san desu (II)

2011-10-06T00:01:00.006+02:00

No són pas pocs els adjectius amb que l'autor, encara Lérmontov, es complau en abillar als aborigens del Caucas, ja siguin aquests ossetes, txetxens, xapsugs, kabardins, georgians o, en general, tàtars, que ens són presentats com una colla d'embriacs presumptuosos, dròpols baladrers, bandits venjatius i pidolaires impenitents, i que, a més, malparlen un poti-poti de dialectes incomprensibles. Uns seixanta anys després, un altre autor, Tolstoi, ofereix una descripció més amable del caucasià, txetxè en el seu cas, fins al punt que un d'ells, Khadjí-Murat, és qui dóna nom a la seva narració. Tolstoi no arriba a l'avui habitual mitificació de l'aborigen de torn, ja saben, el bonic mite del bon salvatge, però potser fa camí. I encara un centenar d'anys després, Littell també es complau en mostrar-nos una bona colla de caucasians, quan el seu protagonista, herr Aue, es recupera en un balneari del Caucas. Littell, però, ja ve de tornada, i si bé hom pot trobar una certa simpatia en les seves descripcions, els seus caucasians no podrien pas protagonitzar una versió asiàtica de Dances with Wolves.

Em falta, doncs, una baula de la cadena amb que hom percep al caucasià, una obra de ficció literària on el caucasià resti abellit amb totes les virtuts i mantingui en tot moment un capteniment exemplar, net de qualsevol tara. Dersu Uzala, el caçador, d'Arseniev, hagués encaixat perfectament en aquesta cronologia, si no fos que el tal Dersu era gold, això és, aborigen de la vall del riu Ussuri, no pas al Caucas, sinó a la llunyana frontera entre Sibèria i Manxúria.

Kochira wa Lérmontov-san desu

2011-10-03T14:14:00.000+02:00

Un heroi del nostre temps és un títol d'una humilitat exemplar, essent com és aquest nostre, de nosaltres, pertanyent a nosaltres, un adjectiu que acota la perdurabilitat d'una novel·la així titulada. El nostre temps, doncs, el temps de l'autor i dels seus contemporanis, un nostre temps que els hipotètics lectors de generacions posteriors, com ara jo mateix, no podran, no podrem, fer-se, fer-nos, seu, nostre, doncs, altrament, el nostre del títol esdevindria de tots, això és, una absurda redundància.

I és potser per això, per aquesta exemplar humilitat i per la bonica paradoxa que representa, que un títol així no pot més que formar part d'una col·lecció amb un títol d'una supèrbia exemplar, Clàssics de tots els temps.

Subarashii monogatari

2011-09-30T12:58:00.000+02:00

Un cop més, camí del despatx, em trobo amb Jota, que amb to esverat em demana si ja sé que tots hem de morir. Així ho tinc entès, li responc. Però... jo també? em demana frisós. Suposo, li torno a respondre, ara un pel amoïnat per la possibilitat d'una escena. Però això no pot ser, dErsu_, jo vull viure, es lamenta Jota. Tot són gustos, Jota, tot són gustos, li torno a respondre. Què voleu dir, dErsu_, que hi ha persones que no volen viure? em demana sobtat. Això diuen, li responc. Però jo sí que vull viure, insisteix Jota. No us aquefereu, penseu que no poca gent creu en una mena de vida eterna, essent el que coneixem per mort no més que un trànsit entre l'una i l'altra, miro d'explicar-li. Això fora fabulós, dErsu_, fabulós, i tot cofoi m'encaixa la ma i s'apressa a baixar, doncs sembla ser que som arribats a la seva parada.

I ja només acompanyat pels anònims passatgers de l'autobús, aprofito el petit diccionari que sempre tragino a sobre per admirar-me de l'habitual clarividència de Jota, només amb el dubte de saber si haig de considerar faula, d'on deriva fabulós, com a narració falsa, mentidera, fictícia, de pura invenció, o bé narració en què es dóna un ensenyament útil o moral.

Però tot seguit m'admiro encara més de la docta sapiència dels doctes acadèmics encarregats de la redacció del diccionari, amb el benentès que potser no sempre un ensenyament útil o moral és fals, mentider o no més que una pura invenció.

Kyō hon o kaimashita

2011-09-28T21:22:00.000+02:00

A no poques casetes de la seixantena edició de la Fira del llibre d'ocasió antic i modern retrobo els volums de la Col·lecció Selecta, amb els seus característics lloms acolorits, les seves discretes dimensions i la seva prudent elegància. I com cada any remiro els autors per si de cas trobo algun que m'abelleixi llegir, però com cada any només retrobo a uns pocs autors ja coneguts i llegits, i a tot un reguitzell d'autors que em són ben desconeguts.

Com ben desconeguts seran d'aquí pocs anys la gran majoria d'autors que avui s'aqueferen per veure el seu nom encapçalant edicions, ressenyes i crítiques literàries. Amb el greuge afegit que els seus llibres no lluiran com els de la Col·lecció Selecta, amb els seus característiques lloms acolorits, les seves discretes dimensions i la seva prudent elegància.

O-namae ga nan desu ka

2011-09-26T19:08:00.000+02:00

Un dels gèneres cinematogràfics més menystinguts per la crítica és, sens dubte, el de les pel·lícules on un vaixell és transportat per terra ferma. Gènere tan menystingut que ni tan sols existeix un significant que el signifiqui, com bé tenen altres gèneres, com ara el western, el musical o el peplum. I fins i tot, pel que jo sé, són poques les obres que troben aixopluc en tant insignificant gènere. Potser només dues, Fitzcarraldo de Werner Herzog, i una pel·lícula erròniament considerada com a western, de la que desconec títol, director i actors, però que recordo haver vist per televisió sent un infant, on un tir de cavalls arrossegava un vaixell muntat sobre rodes que era atacat pels aborigens de les praderies nord-americanes, els indis de tota la vida, com si diguéssim.

Potser consideraran el que acabo d'escriure com una boutade, una més de les meves habituals extravagàncies, però pensin que a Fitzcarraldo Herzog va haver d'arrossegar pendent amunt, enmig de la selva, i amb la no sempre benvinguda ajuda del senyor Kinski, un vaixell de considerables dimensions. Tan absurda, insensata i folla activitat, bé es mereix un cert homenatge, que, a més, em servirà per demanar-los si algú de vostès recorda alguna dada de l'altra pel·lícula, aquella en que un tir de cavalls arrossegava un vaixell muntat sobre rodes que era atacat pels aborigens de les praderies nord-americanes, els indis de tota la vida, com si diguéssim.

Naze kore o kakimasu ka

2011-09-22T10:22:00.000+02:00

Per què escriviu això?, diuen que li preguntà en certa ocasió Riba a Foix.

Why do you write this? si enlloc de bell llemosí aquell parell haguessin fet servir l'anglès en les seves converses habituals, o why write this? en un registre més argòtic, potser més adequat si els interlocutors, enlloc de dir-se Carles i Josep Vicenç, s'haguessin fet dir Jim i Buzz. Però el que no em puc arribar a imaginar és a Foix responent a Riba, we got to write something, don't we?, ni tan sols en bell llemosí, bé hem d'escriure alguna cosa, oi?, doncs no em puc arribar a imaginar a Foix escrivint a la babalà.

Però poc em costa, si hom m'ho demana, ja sigui en bell llemosí o en argòtic anglès, imaginar-me a qui això escriu, jo mateix, responent ben cofoi... we got to write something, don't we?

Konban eiga o mimashita (II)

2011-09-20T01:16:00.001+02:00

JIM: Buzz? What are we doing this for?

BUZZ (still quiet): We got to do something. Don't we?

Potser recordin l'escena, el tal Jim i el tal Buzz són a punt de pujar a un parell de cotxes robats per conduïr-los a tota velocitat cap a un penya-segat. Abans que els vehicles es precipitin al buit, els tals Jim i Buzz han de saltar del vehicle que condueixen. El primer a fer-ho serà un covard i el segon un milhomes (o un cadàver, segons les circumstàncies), tot i que als protagonistes de la pel·lícula, rebel without a cause, de Nicholas Ray, els plau més fer servir l'expressió chicken, coses de l'argot, per referir-se al primer saltador. I vet aquí, potser, l'entrellat de tot plegat, we got to do something, don't we?

I tot seguit, és clar, em ve a la memòria la ridícula senzillesa de la que hauria pogut ser la resposta, aleshores i sempre, aquell I would prefer not to... que un tal Bartleby, dit l'escrivent, ja va esbossar no fa pas poc temps.

Kochira wa Ariadna-chan desu (II)

2011-09-18T00:01:00.000+02:00

És a la Teogonia Hesiòdica on llegeixo que Zeus concedí a Ariadna la immortalitat, aquella filla de Minos que a Cnossos havia tingut les estades. És de creure que un cop esdevinguda immortal, Ariadna s'hostatjà a l'Olimp en companyia de Dionís, a qui Hesíode es complau en mostrar com el seu espòs, essent l'obsequi de Zeus, potser, no més que el corresponent regal de noses.

I si bé algunes fonts afirmen que Ariadna infantà quatre, sis o set fills de Dionís, Hesíode no n'esmenta cap. I és una llàstima, doncs una llista de fins a set noms, potser Enopió, Cèramos, Estàfil, Peparet, Toant, Eurimedont i Fliant, hagués resultat d'alló més lluïda.

Kochira wa Bufalino-san desu (II)

2011-09-16T00:01:00.001+02:00

Però jo havia llegit més llibres que no pas viscut, en el meu pas tan fugitiu, tan ineficaç, pels camins dels homes, llegeixo que en un cert moment li fa dir l'autor, encara Bufalino, al protagonista de la seva narració, ell mateix, pel que sembla.

I la sorpresa és immediata, doncs com es poden haver llegit més llibres que no pas viscut? quan és precisament això, llegir, el que ens fa viure, doncs només en la lectura hom viu, essent, doncs, lectura i vida magnituds sempre concordants.

Hayakuchi kotoba

2011-09-12T00:01:00.005+02:00

Fora agradable parlar sense dir res, poder adreçar-se a qualsevol interlocutor amb paraules amables i polides mancades de significat, només fent servir, en la mesura del possible, gloc-gloc, en Blai beu un glop, bonics embarbussaments. Preguntar per la salut de la dona o els estudis dels fills; exclamar-se pel fred que fa o no fa a l'hivern, la calor que fa o no fa a l'estiu; donar el condol en un funeral, l'enhorabona en un casament... paraules triades per endavant, sempre dites amb la seguretat de l'oficiant d'una cerimònia mil cops repetida, tot esperant la canònica resposta del feligrès de torn. Fora agradable, doncs, parlar sense dir res, només fent servir, en la mesura del possible, gloc-gloc, en Blai beu un glop, bonics embarbussaments.

Kore wa kinen-hi desu ka

2011-09-09T00:40:00.000+02:00

Que el pas del temps dignifica els objectes és una afirmació discutible, potser també errònia i qui sap si ridícula, però no gaire més discutible, errònia i ridícula que qualsevol altra afirmació. I veient aquestes imatges i intentant oblidar allò que les feu possibles, hom pot arribar a trobar, si més no en alguna d'elles (potser en cap), una certa dignitat que cal no cercar en la voluntat d'aquells que les aixecaran, i encara menys en aquells gloriosos fets que hom volgué commemorar fins a la fi dels temps, essent aquesta darrera expressió, la de la fi dels temps, no més que una figura retòrica, doncs qui això escriu no té cap opinió formada sobre la possible finitud del temps.

I és, potser, aquest pas del temps, finit o infinit, el que ha començat a dignificar semblants objectes, que un cop perduda la seva original funció de monument (en haver esdevingut indigne de record el record d'allò que volien recordar), atenyen la més noble categoria d'andròmina, això és, cosa atrotinada i/o inútil, essent, ambdós adjectius, virtuts no pas petites.

Yumewomimasu ka

2011-09-06T14:16:00.000+02:00

Crec somniar que arribo a una ciutat que m'és desconeguda, en tren, al vespre, i que m'apresso a cercar hotel pels voltants de l'estació, doncs sembla ser que a l'endemà hauré d'agafar un altre tren. L'habitació que m'ofereixen és bruta i fa pudor de resclosit, el llit és petit i potser hi ha xinxes, però somnio que m'adormo amb facilitat i que em desperto al llit de casa, i que el meu dia segueix l'agradosa rutina habitual, fins que al vespre, cansat, m'adormo i començo a somniar que sóc de baixada d'un cim ben punxegut, un con de roca sobre grans esteses blanques. Després de molt caminar arribo a un petit refugi, on em mostren un matalàs en una llitera, em donen dues mantes, i m'acotxo tot seguit. És aleshores que somnio que em desperten amb una certa pressa, encara en plena nit. Algú pica a la porta amb insistència i la persona que m'ha despertat m'apressa a vestir-me i marxar per una trapa de la teulada, tot fent-me entendre que ella ja entretindrà als meus perseguidors, doncs sembla ser que aquest cop em persegueixen. Però la porta cedeix i sóc capturat. Lligat de mans i peus em porten cap a un indret desconegut, om em tanquen en un petit recambró sense cap finestra ni cap tipus de mobiliari. Encara amb son, jec a terra i m'adormo tot seguit, i potser somnio que arribo a una ciutat que m'és desconeguda, en tren, al vespre.

Abans, però, d'apressar-me a cercar hotel pels voltants de l'estació, doncs sembla ser que a l'endemà hauré d'agafar un altre tren, em desperto i em retrobo en el petit recambró on sóc tancat, adolorit per les puntades de peu que rebo al ventre i els crits que m'adrecen. Els crits, però, em fan despertar i em trobo en una llitera, envoltat de desconeguts, i identifico el refugi on fins fa un moment dormia. I encara que sigui negra nit, és l'alarma del rellotge el que m'ha despertat, doncs bé cal sortir abans de l'alba per encarar la nova ascensió amb possibilitats d'èxit. Però el fort senyal acústic em torna a despertar i em trobo al llit de casa, al costat de la poma escollida, que em sacseja suaument, doncs sembla ser que ja és hora de llevar-se. Sona, aleshores, el despertador, i obro de nou els ulls i em trobo en una bruta habitació d'hotel, amb una forta picor a aixelles i engonal. M'apresso a rentar-me a la pica, em vesteixo i surto tot seguit cap a l'estació, doncs encara crec somniar que haig d'agafar un altre tren.

Hae ga sugu ni tobimasu

2011-09-05T00:01:00.000+02:00

Amb un gest maldestre, fet d'esma més que res per allunyar-la, em sorprenc d'esclafar una petita mosca. Tot seguit, en aixecar-me per anar-me a rentar les mans, em sorprenc encara més en trobar una segona mosca al terra, que, en veure atansar-se el meu peu, no fa res per escapolir-se de la segura trepitjada. I encara al lavabo, abans d'obrir l'aixeta, esclafo una tercera mosca sense cap esforç. Què se n'ha fet, em pregunto, de la proverbial prestesa de les mosques per escapolir-se de les plantofades? Un cop netes les mans i sobtat per aquesta aparent apatia, torno a la sala i truco a un conegut, a qui anomenaré Jota, expert entomòleg especialitzat en l'estudi dels dipters.

Jota em confirma que sí, que ja són moltes les observacions d'arreu del món que mostren una pèrdua de mobilitat en algunes famílies de múscids, i que fora hipòtesis inversemblants, encara no hi ha cap explicació per semblant fenomen. Fins i tot, afegeix amb una certa preocupació, ens temem una extinció de moltes espècies. La seva preocupació em colpeix, doncs, sense múscids per estudiar, la seva càtedra a la universitat podria desaparèixer i Jota es veuria abocat a la indigència. Per mirar d'animar-lo li suggereixo la possibilitat de dedicar-se a l'estudi dels coleòpters, però Jota, potser indignat, em penja el telèfon.

Tot això de les mosques, és clar, no són més que falòrnies, doncs ni el tal Jota existeix ni les mosques comunes o domèstiques (musca domestica, espècie de dípter braquícer de la família dels múscids) pateixen cap mena d'apatia o disfunció motriu. Però això, convindran amb mi, no té cap importància a l'hora de posar-se a escriure que, amb un gest maldestre, fet d'esma més que res per allunyar-la, em sorprenc d'escl...

Atarashī desu

2011-09-01T00:35:00.002+02:00

Novetat, qualitat d'aparegut, introduït o originat de poc, és un dels atributs que tot, i/o tothom, acostuma a lluir un cop a la vida, doncs tot, i/o tothom, és, en algun moment, nou.

Cal, però, parar atenció i no confondre qualitat, en tant que atribut o propietat dels que distingeixen les coses amb qualitat, en tant que superioritat en el seu gènere. És potser per això, per mirar de no malbaratar l'escàs temps que se'ns dóna amb enutjoses confusions polisèmiques, que no acostumo a donar cap valor a la novetat i soc partidari de només prendre en consideració allò que ha deixat enrere tant confusa qualitat, en tant, repeteixo, que atribut o propietat dels que distingeixen les coses, per així intentar abastar allò de qualitat, en tant que superioritat en el seu gènere.

Kochira wa Bufalino-san desu

2011-08-28T00:03:00.001+02:00

Si una de les principals categories de novel·la és la de les novel·les on no succeeix mai res, una altra categoria no gens menyspreable és la de les novel·les on l'autor de torn situa a llurs personatges en un sanatori per a malalts de tubercolosi, ja saben, un d'aquells llocs on els malalts de tubercolosi, lluny de guarir-se, podien morir amb una certa discreció i totes les garanties sanitàries del moment.

La muntanya màgica de Thomas Mann, El Mar de Blai Bonet, i, pel que porto llegit fins ara, El sembrador de pesta, de Gesualdo Bufalino, són novel·les exemplars que hom pot englobar en aquesta categoria, la de les novel·les on l'autor de torn situa a llurs personatges en un sanatori per a malalts de tubercolosi, ja saben, un d'aquells llocs on els malalts de tubercolosi, lluny de guarir-se, podien morir amb una certa discreció i totes les garanties sanitàries del moment.

Kochira wa Manning-san desu

2011-08-25T00:03:00.001+02:00

... va estar d'acord amb el que li deien, sense reserves, ja que aquell era un dels secrets d'una vida feliç, ens diu en un cert moment la veu narradora, tot referint-se a en Bourne, alter-ego de l'autor, Frederic Mannings, i protagonista de la novel·la de torn, La part que ens toca.

I serà, potser, per aquesta manera d'intentar menar una vida feliç, que per primera vegada trobo una obra de ficció sobre la Gran Guerra que no critica el conflicte ni llur carnatge. I això que l'autor, com en Bourne, el seu alter-ego, es trobà com a hoplita a les trinxeres, parapetat rere els sacs de sorra o corrent pel fang vers les línies enemigues (o vers les pròpies, segons els capricis de l'atzar), tot evitant el filat espinós, l'esclat dels obusos i la mossegada de les bales.

I serà, potser, que aquesta manera d'intentar menar una vida feliç és tan ineficaç com totes les altres maneres d'intentar menar una vida feliç, si més no, si fem cas a la biografia de l'autor, a la del tal Bourne, o a la de qualsevol altre moridor.

Chotto... (III)

2011-08-24T16:46:00.003+02:00

Pres per l'agradosa mandra, o potser per la lletja impaciència d'escriure alguna altre cosa, deixo de banda la llaminera redacció de texts legislatius, per molt que al magí em bullin innúmers iniciatives d'allò més lloables, que si bé és cert que potser no causarien cap benefici als ciutadans de la polis, tampoc els hi suposarien cap gros destorb, que no és poca cosa, si parlem de lleis.

I és així que m'oblido de publicar cap nou decret, encara que ja en tingui uns quants de redactats, com aquell que hauria de garantir la lliure circulació de vianants, vehicles i aigua d'escorrentia per la via pública, o aquell altre que fixaria un màxim de dos mil·límetres per la llargada dels cabells de les ciutadanes, o aquell destinat a garantir la meva perpetuació a la poltrona, doncs fora insensat que per subtileses formals que a ningú haurien d'importar, la polis restés privada d'un tan excel·lent governant.

Ashita natsu-yasumi ikimasen(II)

2011-07-31T00:11:00.001+02:00

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Kakimasu ka, hanashimasu ka

2011-07-29T00:33:00.000+02:00

Prohibir l'expressió oral fora la segona mesura que prendria com a governant de la polis.

El segon dia del meu mandat faria publicar als diaris oficials un decret llei on s'ordenaria que a càrrec del pressupost públic els fos tallada la llengua a tots els ciutadans. D'aquesta manera, un cop impedits d'articular sons intel·ligibles, la distant escriptura substituiria a la immediatesa de la parla a l'hora d'establir les inevitables i poc satisfactòries relacions que s'acostumen a donar entre els habitants de la polis. I si bé aquestes relacions difícilment millorarien, de ben segur que llur nombre es veuria reduït, avantatge prou important com per justificar semblant despesa de diner públic.

Noyōni ebi o chōri shimasu

2011-07-25T23:40:00.001+02:00

Excepció feta de llegums i cereals, prohibir la cocció dels aliments mitjançant ebullició fora la primera mesura que prendria com a governant de la polis.

El primer dia del meu mandat faria publicar als diaris oficials un decret llei que castigaria l'ebullició de verdures amb fortes sancions econòmiques; l'ebullició de peix, aviram, vedella, xai, porc o altres carns amb penes de presó; i l'ebullició de marisc amb la pena de mort, doncs ningú capaç de malbaratar la més extraordinària de les textures, la de les cues d'alguns decàpodes dendrobranquiats peneoideids, submergint dites cues dins un líquid tumultuosament agitat per bombolles de vapor que ascendeixen des del seu fons per esclatar a la seva superfície per efecte d'una aportació exògena d'energia, mereix viure.

Watashi-tachi wa mazushī to bakamono desu

2011-07-22T22:54:00.001+02:00

El ideal revolucionario tiene que ser la destrucción de la riqueza, li fa dir l'autor, Valle Inclan, a un dels seus personatges, un proletari català que com Max Estrella, el poeta protagonista, sojorna al calabós. Un proletari català, doncs, únic personatge que més que esperpèntic resulta tràgic, en ser l'únic que acata amb fermesa allò que els Déus li han reservat, quatre trets per l'esquena.

La destrucción de la riqueza, diu, doncs, un proletari català, amb la superioritat moral que dóna el dogma, amb el convenciment que dóna saber-se màrtir, amb la força que dóna el ressentiment.

La destrucción de la riqueza, doncs, que podríem contraposar a aquell muera la inteligencia que cridà aquell que en tot s'hagués oposat al proletari català que sojorna al calabós en companyia del poeta protagonista, en tant que proletari i en tant que català. I aquest és, potser, el drama del país que voldria veí, que els uns volen acabar amb la riquesa i els altres amb la intel·ligència, i d'aquí, potser, el que som, una colla de miserables analfabets.

Kare-ra wa imasu ka

2011-07-21T00:01:00.001+02:00

Tenen significat les paraules que no em són adreçades? quan algú parla i les paraules que aquest algú articula per expressar el seu suposat pensament estan adreçades a algú que no sóc jo, tenen significat llurs paraules? això és, té significat el seu pensament? i si, com crec, res no signifiquen les paraules que no em són adreçades, per què parlen, els altres? per què pensen, els altres? per què existeixen, els altres?

Kochira wa Semprún-san desu ka (II)

2011-07-17T00:03:00.000+02:00

A mesura que avanço en la lectura, crec adonar-me que el tema de La escritura o la vida no és pas Buchenwald, com jo pensava, sinó la reflexió sobre com explicar Buchenwald, o Auschwitz, o Mauthausen. Com explicar-ho per ser escoltat i per que aquell qui escolti pugui arribar a entendre el que allò representà pels seus estadants, tasca que no per inassolible cal deixar d'intentar.

Però un cop finalitzo la lectura, (vergonyosa) traca final inclosa, recordo allò que són unes memòries, no més que el manual d'instruccions de com l'autor de torn vol ser recordat per aquells que ja no tindran el disgust de conèixer-lo en persona. I aquestes memòries en concret, les del senyor Semprún, les que acabo de llegir sota l'enutjós títol de La escritura o la vida, no són cap excepció a tan absurda norma.

I dic absurda perquè és cosa sabuda que passats quatre dies del sepeli de l'autor de torn, ja ningú no el recordarà mai més, i aqueferar-se per fixar la pròpia imatge se'm presenta com el més poca-solta dels treballs, talment Síssif empenyés la pedra aquella per gust.

Akurobatto ni mimashita

2011-07-13T01:47:00.000+02:00

Un bell atzar em porta a gaudir de l'actuació d'un grup de saltimbanquis, tres nois i una noia, que potser no fan res d'extraordinari, però tot allò que fan ho fan amb ofici i entusiasme. I veient-los fer els habituals malabars, els habituals exercicis dalt d'un petit trapezi i posant en escena les no menys habituals facècies, no puc més que imaginar-me llur habitual vida nòmada i desendreçada, imaginant, jo també, els habituals tòpics que hom atribueix a una companyia de saltimbanquis. I sens dubte tot allò que imagino res té a veure amb les vides que viuen, però allò que imagino és el principal gaudi que m'ofereix l'atzar d'una actuació d'un grup de saltimbanquis.

Kochira wa Semprún-san desu ka

2011-07-11T00:01:00.001+02:00

Llegeixo Semprún, La escritura o la vida, on trobo el següent paràgraf en tot contrari als meus prejudicis: Para conseguirlo hace falta, sin duda, tener una obra y tener una biografia. Los profesionales de la escritura, que no tienen más biografia que sus textos, serían incapaces del todo de hacerlo. La empresa misma debe de parecerles incongruente. Hasta tal vez indecente. Pero no estoy emitiendo aquí ningún juicio de valor. No pretendo saber que es lo mejor o lo que no està bien. Me limito a constatar, a proclamar una evidència.

No, el senyor Semprún no emet judicis de valors, només constata evidències, qualitat d'evident, quelcom tant clar que no dóna lloc a dubtes i que no cal demostrar. Així doncs, abans de ficcionar cal viure, en cas contrari hom no és més que un incongruent indecent o un indecent incongruent, i això, és clar, no és cap judici de valor, cap opinió, només una evidència, ja saben, qualitat d'evident, quelcom tan clar que no dóna lloc a dubtes i que no cal demostrar. Semprún dixit.

Chotto... (II)

2011-07-08T00:01:00.003+02:00

... un dels principals deures que tenim en aquest món és deixar la gent en pau, diu en un cert moment un dels personatges de La senyora Craddock, novel·la de Somerset Maugham, autor a qui tinc el gust de retrobar després de no pocs anys, encara que potser amb no tant goig com anticipava.

I per molt que hi penso no se m'acut cap deure més principal, ni de més agradós compliment, ni tampoc de més exigible, si és que alguna cosa es pot exigir als altres, doncs que em deixin en pau em sembla que és l'única cosa que em veig amb cor de desitjar.

Kochira wa Celine-san desu

2011-07-06T00:01:00.001+02:00

L'atabalament d'aquests dies em fa passar per alt el cinquantè aniversari de la mort de Louis-Ferdinand Celine, diada en que potser m'hagués plagut desitjar que algun nostrat editor goses editar els seus pamflets antisemites, Mea culpa, Bagatelles pour un masacre, L'école des cadavres i Les beaux draps, a més de diversos articles disseminats per diaris i revistes de l'època que tracten el mateix tema. Tasca difícil, però, doncs caldria vèncer no poques dificultats, com ara la negativa de la vídua de Celine, Lucette Destouches, a autoritzar cap nova edició d'aquests papers, i la segura campanya de rebuig que una iniciativa d'aquest tipus generaria a casa nostra, no pas per les conegudes fòbies del seu autor (paradoxalment compartides per aquells que de ben segur més soroll farien amb la seva protesta), sinó per la incorrecció de les seves incorrectes filies.

Watashi ga doko ni imasu ka

2011-07-05T00:01:00.003+02:00

Bon dia! em saluda l'un. Bon dia! em saluda també l'altre El senyor dErsu_? em demanen ambdós. Jo mateix, responc sobtat. Som A i Be, es presenten tot ensenyant-me llurs credencials, i venim en representació de tal i qual. Tot seguit els convido a passar i els acomodo a la sala, on comencen a exposar-me el motiu de llur visita. Heu de definir-vos, senyor dErsu_, comença l'un, potser A. Sí, cal que trieu, continua l'altre, suposo que Be. I tant, insisteix A. Podeu alinear-vos amb aquests o amb aquells, continua Be. Amb el benentès que, si trieu aquests, aquells malparlaran de vós, m'informa A. Però no patiu, doncs aquests us ensabonaran, mira de tranquil·litzar-me Be. I a l'inrevés, si trieu aquells, seran aquests qui us criticaran, afegeix A. I aquells qui us defensaran, conclou Be. I no puc triar a aquests uns dies, potser dilluns, dimecres i divendres, i a aquells uns altres, potser dimarts, dijous i dissabte, i descansar diumenge? els hi demano. No, i ara! em responen tots dos alhora. De cap de les maneres, continua ara A. Cal definir-se, afegeix B. Del tot, conclou A. El que sí podeu fer és, amb el temps, passar d'aquests a aquells o d'aquells a aquests, aventura Be. Amb el benentès que aquests canvis són estranys i poc freqüents, matisa A. I que porten molt de temps, conclou Be. Però tothom, només faltaria, té el dret d'esmenar les seves opinions, afegeix A. Si més no en teoria, hi torna Be, que sembla que sempre ha de dir la darrera paraula.

Jo, és clar, resto mut, doncs no sembla una decisió fàcil, triar entre aquests i aquells. Però sembla que tant A com Be s'impacienten, i és Be qui acaba trencant el silenci. Aleshores? em demana. Aleshores? repeteixo jo. Qui trieu? em pregunta A. Haig de decidir-ho ara? demano sorprès. I tant, em respon Be. Però una decisió tant important, miro d'argumentar... Oh, i ara, m'interromp Be. Poc importa la tria, afegeix A. Molt poc, emfatitza Be. Gens, conclou A. L'important és definir-se, sentencia Be.

Aleshores? em tornen a demanar. Aleshores... començo a respondre, alhora que premo el botó aquell que obra la trapa de sota les butaques on seuen aquest parell, A i Be, que tot seguit cauen al pou sense fons que comunica directament amb el nucli incandescent de la Terra, un aliatge líquid de ferro i níquel a on, de ben segur, les seves tries seran d'allò més benvingudes.

Doko ni Herodes-san ga imasu ka (II)

2011-07-03T00:01:00.005+02:00

Ei, dErsu_! sento com em crida una veu coneguda. Tot seguit em tombo i veig a Jota, que se m'atansa esbufegant, i pacient com de vegades sóc m'aturo a esperar-lo, tot i el retret que li veig a la cara, doncs només aconseguir-me em critica que hagi tornat a reproduir-me. Jo em pensava, comença Jota, que vós també estàveu a favor de l'extinció de la raça humana, m'etziba amb evident agror. I ho estic, benvolgut Jota, ho estic, i res em desplau tant com els infants que venen a perllongar la nostra estada en aquest atrotinat planeta, li responc convençut. I doncs? em demana ell. I doncs? repeteixo jo. Doncs que ja sou responsable de l'arribada de dues criatures, em retreu. Dues, sí, reconec, però n'és tan poca cosa, això. Penseu que des de que el meu cos és fèrtil hagués pogut jo folgar unes trenta mil sis-centes seixanta vegades, a raó de tres per dia, que no és gens excessiu, i considerant, per dir alguna cosa, un deu per cent de possibilitats de fertilització per cada còpula, això donaria unes tres mil seixanta-sis concepcions, i si hi descomptem un cinc per cent d'embarassos que no arriben a bon terme i un tres amb trenta-nou per mil de mortaldat infantil, resultarien uns dos mil nou-cents descendents. I coincidireu amb mi que dos sobre dos mil nou-cents és una proporció irrisòria i irrellevant, certament ridícula.

Vós sí que sou ridícul amb els vostres sofismes, em crida Jota. Oh, no cal que m'afalagueu, benvolgut Jota, m'apresso a respondre-li tot girant cua, doncs, un cop més, crec portar una certa pressa.

A-kun desu

2011-06-29T00:46:00.000+02:00

Ahora que ya sabemos como se hace, la próxima nos quedará perfecta, li digué en certa ocasió l'encarregat d'una indústria metalúrgica a Eduardo Chillida amb motiu dels treballs de fabricació d'una de les seves escultures. Chillida, és clar, li va respondre que ahora que ya sabemos como se hace, no haremos ninguna más.

Però que volen, qui això escriu no té el tremp del senyor Chillida i se sent còmode en la repetició, fins al punt de desitjar que els dies no siguin més que la metòdica repetició de certs esdeveniments, sempre els mateixos, els escrits la sistemàtica còpia de certes frases mal construïdes, sempre les mateixes, i les lectures la monòtona re-lectura d'uns pocs autors, sempre, també, els mateixos.

És potser per això que qui això escriu torna ara a repetir allò que ja va començar fa quatre anys amb la petita A, només que ara, cosa del capriciós atzar, li toca el torn al petit A.

Tora ga niwa ni imasu

2011-06-26T00:03:00.002+02:00

Tenim un tigre al jardí! li crido esverat a la meva companya, doncs la presència d'un tigre al jardí bé justifica un cert esverament. Al jardí? a quin jardí? em respon ella, més sorpresa que no pas esverada. Al nostre, li crido encara més esverat. Al nostre? però si nosaltres no tenim cap jardí, només una galeria, em respon sense fer-me gaire cas. Com que galeria? bé tenim plantes, concloc, un pel irritat. No siguis ridícul, tenim una galeria, i si paressis atenció veuries que fa temps vaig portar les plantes al rebedor, insisteix ella. Jardí! i si no em creus truca al meu cosí i pregunta-li, insisteixo ara jo. Oh vés, i què vols que digui el teu cosí? el mateix que tu, per donar-te la raó... per què no li preguntem a la meva germana? proposa ella. Doncs puja a preguntar-li a la veïna de dalt, responc jo. I per què no hi puges tu? que jo tinc feina, doncs la meva estimada companya sempre té coses útils per fer. No puc, el tigre m'ha arrencat una cama i no em veig amb cor de pujar les escales, m'excuso. Agafa l'ascensor, em proposa ella. Per un pis? fora ridícul! m'exclamo. Tu sí que ets ridícul amb les teves manies; a més, la veïna de dalt és sorda i encara es pensaria que li demanem un polsim de sal, argumenta ella. Sal? que t'empatolles tu ara amb la sal? pregunto desconcertat, doncs sovint tinc dificultats per entendre el que se'm diu. Era una exemple, només volia dir que no ens entendrà i es pensarà que li estem demanant alguna cosa, potser sal, m'aclareix. Em sembla que no has copsat la gravetat de la situació, li crido, certament ofès per la frivolitat amb que es pren les meves dificultats. A mi no em cridis, em respon indignada, i si t'hi fixes bé ja veuràs que no hi ha cap tigre enlloc, afegeix. Enlloc? si els tigres existeixen bé deuen ser en alguna banda, doncs bé tot allò que existeix és en algun lloc, argumento. Com ara el suposat jardí? em pregunta burleta. Al jardí només n'hi ha un, responc. I on són la resta? em pregunta, encuriosida. Doncs a la selva, suposo, responc. I el tigre aquest de la galeria d'on ha sortit? em demana. Es deu haver extraviat... vols que li pregunti?, afegeixo burleta. No cal, però mira que no embruti gaire... però el fort estrèpit d'un tret la fa callar per uns instants. Què ha estat aquest soroll? pregunta ara ella esverada. Un veí que ha disparat al tigre, responc. I l'ha encertat? torna a preguntar. No, m'ha tocat a mi, a l'altre cama, responc entre gemecs. I de sobte se sent un segon estrèpit, en tot idèntic a l'anterior. I ara? em torna a preguntar ella. Però jo, és clar, ja no estic en condicions de perllongar aquest escrit.

Yon hyaku gojū-ichi

2011-06-21T00:05:00.002+02:00

No és endebades, doncs és un gros encert, que a Fahrenheit 451, la hipnòtica adaptació que Truffaut va filmar de la novel·la homònima de Ray Bradbury, Julie Christie interpreti dos personatges antagònics: Linda, l'estòlida esposa del protagonista, i Clarisse, la intrèpida lectora de vida compromesa. Doncs no és endebades que a la hipnòtica adaptació que Truffaut va filmar de la novel·la homònima de Ray Bradbury, només hi hagi dos tipus de persones, els febles estòlids que miren la televisió, es droguen i porten una vida buida, i els intrèpids lectors que viuen i moren envoltats de literatura amb encomiable dignitat. I a la hipnòtica adaptació que Truffaut va filmar de la novel·la homònima de Ray Bradbury, és decisió lliure i personal de cadascú esdevenir l'un o l'altre, cara o creu del que, fora dels maniqueismes de la pantalla gran, és una mateixa moneda, una mateixa persona.

Warawanai, nakanai, rikai sutte

2011-06-20T00:51:00.000+02:00

No riure, no plorar, entendre, sembla que va escriure Spinoza, segons llegeixo a Una habitació a Holanda, de Pierre Bergounioux.

I si de primer resto enlluernat per les suposades paraules d'Spinoza, on em sembla trobar la definició del perfecte ciutadà, a l'hora de voler posar per escrit aquest enlluernament, més que enlluernat resto encegat, doncs hom no pot plantejar a ningú semblants exigències, en restar aquestes fora de tota capacitat humana. Caldria, un cop més, la paorosa necessitat d'un nou home per una nova societat, potser l'homo spinae, amb l'habitual problema de saber que fer amb l'home existent, l'homo imperfectum, i amb l'experiència de tantes utopies pretèrites metamorfosades en horror.

I a més de llegir Spinoza, el que potser fora desitjable, i fins i tot necessari, seria mantenir el riure i el plor dins l'esfera privada de cadascú i no pretendre, tal com s'explica aquí, administrar la res publica des de la més emotiva de les emotivitats. And two hard boiled eggs.

Watashi wa yori yoi sekai o shitai desu ka

2011-06-17T00:01:00.001+02:00

I a vós, dErsu_, no us revolta el món? em demana Jota. No, i ara, li responc amb seguretat. Però no desitgeu un món millor? insisteix Jota. De cap de les maneres, li responc encara amb més seguretat. Però dErsu_, com podeu dir semblant insensatesa... tothom desitja un món més just, hi torna, aliè al desànim i curull de bons sentiments. Doncs jo no! concloc i em tombo, tip de tanta insistència. Però dErsu_... no marxeu i atengueu a la raó... quin mal pot haver-hi a desitjar un món millor? insisteix Jota al meu darrera.

Doncs que hi sobrem, Jota, que hi sobrem, li responc finalment, amb un cert enuig, doncs argumentar l'obvietat em fatiga. En un món millor no hi tenim cabuda, ni vós ni jo ni ningú... en un món millor tothom fa nosa, i no sé vós, però a mi no m'abelleix ni marxar ni que em facin fora... i ara, si em perdoneu, crec tenir feina.

Kyō no kakimono wa taitoru o motte irimasen

2011-06-16T12:47:00.000+02:00

És un crític, segons la quarta accepció recollida al diccionari de l'IEC, aquell qui expressa la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes. I és un setciències, segons l'accepció que avui em plau improvisar, aquell qui pretén establir allò que han d'escriure els que escriuen, llegir els que llegeixen i pensar els que pensen.

Els primers acostumen a ser invisibles i els segons uns esforçats cridaners, que, ironies de la lexicologia, tenen el lleig costum de fer-se dir crítics.

Kochira wa Patufet-kun desu ka

2011-06-14T01:10:00.000+02:00

Diuen que el pare era un home d'estatura diminuta que responia al ridícul nom de Patufet, la mare treballava al bosc i hom no acostumava a recordar el seu nom, i el fill era un marrec que excel·lia en l'art de la cuina.

Un dia, quan el pare i el fill eren a la casa on vivien de lloguer preparant el dinar, el fill va trobar a faltar l'imprescindible asafètida, espècia obtinguda de la pudenta arrel de certes umbel·líferes. Tot seguit el pare es va oferir per anar a una botiga propera a comprar-ne un pessic, però el fill va trobar folla semblant idea, doncs era tan escassa l'alçada del pare, que bé podria ser que algú el trepitgés o que un bou se'l cruspís si es refugiava sota una col per protegir-se d'algun ruixat de primavera. El pare, però, va dir que aniria cantant, i que així la resta de vianants s'apartarien del seu pas i no l'aixafarien i, a més, la previsió metereològica no preveia cap ruixat. El fill va trobar absurda la proposta del pare i incerta la previsió, però com li devia l'obediència que tot fill deu a un pare, va acceptar. El pare, actor amateur que tot sovint tenia dificultats per recordar els papers que interpretava, va sortir de la casa i va enfilar el camí d'una botiga propera tot cridant allò tan conegut d'he mort el llop, he mort el llop, i, com no podia ser altrament, va ser detingut per un escamot de Mossos d'Esquadra vestits de paisà, doncs tothom sap que els llops, canis lupus, són una espècia protegida i la mort de qualsevol exemplar es castiga amb severes penes de presó. Hores més tard, en tornar a casa i no trobar el dinar fet, la mare es va indignar i va posar en dubte el sentit del deure del fill, doncs bé tenia encomanada la tasca de fer el dinar i el dinar no era fet. El fill, és clar, es va defensar dient que el pare havia marxat a mig matí a comprar la imprescindible asafètida i encara no havia tornat. Mare i fill, doncs, eixiren de la llar tot cridant, Patufet, on ets?, Patufet, on ets? i foren detinguts per un altre escamot de Mossos d'Esquadra, aquest cop bellament uniformats, doncs aquella era l'hora de la migdiada i era prohibit cridar al carrer. A la cel·la de la presó es retrobaren tots tres i visqueren feliços per sempre més a càrrec de l'estat.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest conte, ja s'ha fos.

Naze kakimasu ka

2011-06-11T00:47:00.000+02:00

S'imaginen Kafka discutint amb l'administració imperial austro-hongaresa l'estatus jurídic d'una associació d'escriptors? o Walser tractant amb les autoritats cantonals de Berna el caràcter autònom d'una institució literària? o Melville negociant amb el senador del seu estat el text d'un avantprojecte de llei sobre promoció de la literatura? o Bolaño mercadejant el patrocini d'un càrtel de traficants d'estupefaents mexicans de Ciudad Juarez? o Tolstoi pidolant una almoina al Tsar de totes les rússies, Moscou, Kíev, Vladímir, Novgorod, Kazan, Àstrakhan, Polònia, Sibèria, Quersonès Tàuric, Geòrgia, Senyor de Pskov i Gran Duc de Smolensk, Lituània, Volhynia, Podolia, i Finlàndia, Príncep d'Estònia, Livònia, Curlàndia i Semigalia, Samogitia, Białystok, Carèlia, Tver, Yugra, Perm, Viatka, Bulgària, i altres territoris, Senyor i Gran Duc de Nijni Nóvgorod, Txernihiv, Regent de Riazan, Polotsk, Rostov, Yaroslavl, Belozero, Udoria, Obdoria, Kondia, Vitebsk, Mstislav i altres territoris del nord, Regent de Iveria, Kartalinia i les terres de Kabardino i Armènia, Regent i Senyor hereditari dels circassians i altres, Senyor de Turquestan, Hereu de Noruega, Duc de Schleswig-Holstein, Stormarn, Dithmarschen i Oldemburg?

I perdonin que avui em plagui tornar a fer servir la tercera persona del singular per referir-me a mi mateix, però deu ser que qui això escriu no té imaginació, doncs qui això escriu només es pot imaginar dues activitats per aquells que es fan dir escriptors: llegir i escriure.

Fumetsu desu ka

2011-06-09T00:19:00.001+02:00

Menuchim, el fill de Mendel, es posarà bo. A Israel no n'hi haurà gaires, com ell. El dolor el farà savi, la lletjor el farà bondadós, l'amargor el farà clement i fort la malaltia. Els seus ulls seran amples i profunds, la seva oïda, clara i plena de ressons. La seva boca callarà, però quan obri els llavis, anunciarà coses bones. No tinguis por i torna a casa, escriu Joseph Roth a Job.

I a les paraules del rabí de Kluczysk, un home savi, sens dubte, o potser un babau, que potser ve a ser la mateixa cosa o potser no, trobo a faltar la clau de volta de tot plegat, que la mort ens farà immortals.

Però és que el rabí de Kluczysk devia ser, sense cap mena de dubte, un saberut saduceu.

Shashin o totte mo ii desu ka (II)

2011-06-07T09:55:00.001+02:00

Una foto és mentida, sempre, sento que respon la Tanit Plana, fotògrafa, a pregunta de l'entrevistadora, la Bibiana Ballbè.

I jo, és clar, tot i desconèixer del tot la trajectòria professional de la senyora Plana, no puc més que admirar-me de la seva resposta, que comparteixo a ulls clucs. O compartiria, doncs en consultar el diccionari trobo que els doctes membres de la secció filològica de l'IEC defineixen la paraula mentida en contraposició al significat que donen a una altra paraula, veritat, en ser la mentida filològica una asserció feta cientment contra la veritat, cosa que comporta, indefectiblement, l'existència d'una veritat, per molt que aquesta no sigui fotografiada per la senyora Plana, a qui em complau imaginar com una fotògrafa excel·lent, alhora que enyoro l'estètica Kantiana, aquella que mai hagués definit una fotografia com a certa o falsa, en situar-la fora de tot coneixement o moral.

Watashi wa

2011-06-04T10:18:00.000+02:00

Tu que no tens sentiments no ho pots entendre, em respon la meva estimada companya, o millor companya, doncs fora contradictori estimar-la sense tenir sentiments. Però potser s'equivoca, l'estimada companya, a qui torno a dir estimada, en creure que les seves paraules no són pas certes, doncs ben sovint m'afalaga amb la més dolça de les manyagueries, en dir-me egoista, això és, que només penso en mi mateix, que només atenc als meus interessos i que em servo un amor excessiu.

I no és aquest el més noble dels sentiments? la més grossa de les virtuts? doncs... com pot hom aqueferar-se, amb sincera vivor, per tot allò que no sigui un mateix?

Shichō

2011-05-31T00:01:00.005+02:00

Precedit de fotògrafs i envoltat per un eixam d'homes encorbatats, l'alcalde es passeja pels pavellons de la Fira ocupats pel Festival de la Infància d'enguany. Al seu pas la gent es tomba, sorpresa per la comitiva, prou exòtica dins un context de nens atabalats, pares esgotats i monitors somrients. Ah, és l'alcalde que es fa veure, diuen o pensen en reconèixer-lo, i tot seguit tornen a fer el que feien. Jo, en veure'l, em giro cap a la meva companya i li dic el que toca, ah, és l'alcalde que es fa veure, i tot seguit li demano que s'encarregui ella de la petita A, alhora que maniobro amb habilitat entre els integrants del seguici fins a situar-me rere l'alcalde, a qui en un agosarat moviment digne del mateix Fregoli estaborneixo d'un cop, li prenc les robes i substitueixo sense que ningú pari esment en la meva impostura. I fent cara d'alcalde continuo amb la visita, parlant sense dir res, fent petons als nens i somrient a tothom. I és tanta la meva traça transformista, que al final del dia acotxo als fills de l'alcalde i poc després em trobo al llit amb la seva dona. Els dies posteriors participo en les sessions de govern de l'ajuntament, l'executiva del pessecé i mil actes més.

I així anar fent, fins que el desastrós resultat el·lectoral que tots ja deuen conèixer em priva del goig del poder i decideixo tornar a ser qui dic ser, en dErsu_,el favorit dels Déus, i allibero a l'acalde, ara en funcions, que mantenia reclòs en el cubell de la roba bruta, al safareig de casa, i a qui adverteixo que li tocarà anar a l'oposició. I el futur ex-alcalde, com no pot ser altrament, em prega, si us plau, de romandre dins el cubell, envoltat de mitjons i mocadors, estovalles i samarretes. Però jo, és clar, el faig fora a bastonades i l'empenyo escales avall, doncs a casa, amb un gandul, ja n'hi ha prou.

Kochira wa Síssif-sama desu (V)

2011-05-29T00:01:00.002+02:00

Abans que malbaratin el seu preciós i escàs temps en la lectura dels mots del paràgraf inferior, em plau advertir-los que en el significat del que llegiran, si decideixen continuar, no trobaran cap informació útil ni cap ensenyança enriquidora, cap facècia agradosa ni cap anècdota que faci de bon explicar en una trobada social. Potser fora sensat que finissin aquí la lectura i malbaratessin el seu temps, preciós i escàs com ja he dit, en alguna altra tasca que els pugui resultar, d'alguna manera, més satisfactòria.

I és que avui només em plau comentar unes poques dades de la biografia de Síssif que he trobat en la lectura de les faules d'Higí, acabades de publicar per la Fundació Bernat Metge, que jo desconeixia. Sembla ser que Síssif servava un fort odi vers el seu germà Salmoneu, talment Caïm vers Abel, per raons que em són desconegudes. I tant fort era l'odi de Síssif, que aquest consultà l'oracle per saber com atuir a l'odiós germà. I l'oracle li transmetré la veu d'Apol·lo, que li digué que havia de violentar a la seva cunyada Tiro, esposa de Salmoneu, doncs els bastards que aquesta infantaria serien els que atuirien a l'odiós germà. Síssif, és clar, violà tot seguit a la dona del seu germà i aquesta, és de creure que nou mesos després, infantà dos fills de noms que també em són desconeguts. Tiro, però, d'alguna manera assabentada de la veu de l'oracle, finà la vida d'ambdós infants per mitjans que de nou em són desconeguts. I aquí la història de Síssif narrada per Higi es trenca, en haver-se perdut la continuació, i no es retroba fins que Síssif és a l'Hades arrossegant un gros roc pendent amunt, excusa que ja m'ha servit manta vegades, una, dues, tres, quatre i cinc, per ajuntar paraules.

Kinō eiga o mimashita (V)

2011-05-27T09:39:00.001+02:00

Amb el goig de la pantalla gran recupero un clàssic de Don Siegel, la molt inquietant Invasion of the body snatchers (una sinopsis aquí), a la sala de projeccions de l'antic cinema Aquitània. I de tornada cap a casa intento imaginar, endebades, una continuació, una manera de procedir, un cop les autoritats es fan càrrec de la situació i comencen a prendre les mesures necessàries per posar-hi remei en un final que sembla ser un afegit del productor, doncs altrament l'angoixa hagués estat insuportable.

Però el dubte no és pas petit. Què fer amb els body snatchers? què fer amb el ramat de xais? què fer amb aquells que en tot semblen humans, excepte en la seva incapacitat de mostrar sentiments? I no només que fer, sinó com reconèixer-los, també, cosa potser no sempre fàcil. D'aquí, potser, les múltiples interpretacions que en el seu dia tingué el film: crítica a la cacera de bruixes, crítica al comunisme, crítica a qualsevol forma de totalitarisme, crítica a la democràcia en tant que dictadura de la majoria, crítica al que hom li desplagui més...

Potser un intent de resposta arribà el 1982 amb el personatge interpretat per Harrison Ford al Blade Runner de Ridley Scott, una mena de liquidador, segons la novel·la de Philip K. Dick, Do androids dream of electric sheep?. Però per mi la pregunta continua vigent (i qui gosi que miri de respondre-la), què podem fer amb els body snatchers?

A-chan desu

2011-05-26T00:02:00.004+02:00

Avui la petita A ha fet un dibuix d'una flor que m'ha sorprès d'allò més per la seva excel·lent execució. Cofoia, m'ha explicat que això era la tija, allò les fulles, els pètals, l'herba del terra... i aquesta errònia percepció meva suposo que és del tot inevitable, doncs sempre considero a la petita A més petita del que és, en estar acostumat no pas a com és, sinó a com ha estat fins ara, i és per això que m'acaba sorprenent la normalitat que una nena de quatre anys tingui les habilitats d'una nena de quatre anys. I, per molt que ho vulgui evitar, aquesta és, i serà, una confusió habitual i causa de no pocs conflictes.

Com és confusió habitual i causa de no pocs conflictes que hom acostumi a considerar als altres com aquells que ja no són, potser com a recíproca torna a que els altres, al seu torn, acostumen a considerar al tal hom com aquell que ja no és ni, potser, no ha estat mai.

Kochira wa Balázs-san desu

2011-05-24T00:18:00.000+02:00

Un saludat em demana que tradueixi l'obra de Laszlo Balázs, l'oblidat però certament brillant escriptor hongarès. El meu saludat diu ser editor i diu, també, estar preparant l'edició de l'obra complerta del senyor Balázs, que pensa encetar amb a történet nevetséges, potser la més popular de les seves novel·les breus. Jo, és clar, no era la seva primera opció com a traductor, però per motius evidents altres traductor més qualificats han refusat la seva proposta. Jo, només faltaria, també refuso, doncs sense la popularitat de Márai ni l'humanisme de Déry, Balázs destacà per la seva militància a Nyilas Kereszt i pels seus pamflets antisemites, i trobo poc recomanable barrejar el meu nom amb el seu, per molt que potser fora un escriptor excel·lent. El meu saludat, però, fa oïdes sordes als meus arguments i insisteix amb tossuderia.

No he llegit Balázs, argumento jo. Tant és, respon ell. Ni parlo, ni llegeixo, ni escric hongarès, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. Balázs mai va escriure una novel·la amb aquest títol, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. No ha existit mai cap escriptor anomenat Balázs, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. Ni vós sou editor ni jo traductor, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. Però si no existiu, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. I si ni tan sols jo existeixo, hi torno jo. Tant és, hi torna ell.

I jo, és clar, acabo acceptant.

Kochira wa Nin-chan desu

2011-05-20T10:34:00.002+02:00

I després de fer una reverència mantenint un control infinit sobre les aigües desbocades d'alcohol que premien el dic de les seves bones maneres... escriu l'Anaïs Nin, a una espia a la casa de l'amor.

I tot i que el text em grinyola (i valgui com a mostra el paràgraf anterior, qui sap si per l'envelliment del text, que ho dubto, la imperícia del traductor, que també ho dubto, l'amanerament de la pròpia autora, que encara ho dubto més, o per les manies de qui llegeix, jo mateix, en aquest cas, que estic carregat de punyetes), si hom para atenció, cosa no sempre fàcil ni recomanable (i en dir això generalitzo), en el significat del que escriu la senyora Nin, es pot descobrir una nova manera de veure el món i les persones, això és, una nova manera de veure's a un mateix, potser no gaire complaent, però, com poden llegir en el següent paràgraf, no sempre podem fingir.

No és cap crim que hagis continuat sent un nen, Donald, als antics contes de fades hi havia personatges madurs que es tornaven a encongir fins a ser nans, com l'Alícia es tornava a fer petita per tornar a viure la seva infància. Som els altres, els farsants; fem veure que som alts i forts. Tu simplement no pots fingir.

Hidari ni magaritai dewa arimasen

2011-05-19T10:05:00.001+02:00

La democràcia és un sistema de govern lamentable, en acabar sempre esdevenint la dictadura de la majoria. El consens tampoc és desitjable, doncs quan hom acaba consensuant els ingredients d'una paella sempre s'acaba menjant arròs blanc. Potser el despotisme il·lustrat fora més convenient, si no fos que els dèspotes no acostumen a ser gent il·lustrada i els il·lustrats resten poc interessats en les coses del govern. La teocràcia sembla que encara està de moda en bona part del món, però sempre calen uns enutjosos intermediaris entre el bon déu de torn i els seus adoradors, i no cal ara insistir en la merescuda mala fama de que gaudeixen tot tipus d'intermediaris. Resta, és clar, la retòrica llibertària i totes aquestes coses, però servidor de vostès ja no té edat per tonteries, i la dictadura militar no cal ni considerar-la, donat el mal gust amb que acostumen a vestir els parabellumcistes. I, ja per acabar, pensar en l'absolutisme sembla una broma de mal gust en aquests nostres temps relativistes.

I davant de la inevitable insatisfacció causada per la democràcia, un sistema de govern lamentable, encara que potser no tan lamentable com la resta, els cridaners criden i proposen la seva habitual solució, la cridocràcia, també coneguda com a revolució, això és, moviment d'un cos que descriu una trajectòria circular o el·líptica i, sobretot, closa. És a dir, mètode que consisteix a fer moltes voltes a gran velocitat per tornar allà on érem amb la vana esperança que amb tanta bellugadissa hom millori la seva posició relativa respecte dels altres. El resultat, és clar, acaba sent una forta trencadissa i un mareig descomunal que en el millor dels casos acaba amb uns enutjosos vòmits i, en el pitjor, amb uns quants milions de morts i torturats.

Watashi tachi wa kaeru desu ka

2011-05-16T01:17:00.000+02:00

I les granotes volien un rei, diu la faula, d'Isop, naturalment.

Cansades de l'anarquia del seu bassal, les granotes, potser una comissió, totes elles, o un petit grup ben cridaner, anà fins l'Olimp per demanar a Zeus que els hi enviés un monarca que amb el seu bon govern millorés les seves vides. I Zeus, pare potser no sempre amorós de totes les criatures, granotes incloses, volgué complaure-les i els hi envià un rei, un sòlid tronc de fusta, que caigué amb fort estrèpit enmig del bassal. Però ca, el tronc de fusta no agradà a les granotes, que el trobaren poc reial, mancat d'empenta, apàtic fins i tot, i definitivament inadequat. I de nou les granotes foren a trobar Zeus, potser una comissió, totes elles, o un petit grup ben cridaner. I de nou Zeus complagué a les granotes i els hi envià un segon rei, una serp d'aigua que, coses de les serps, es cruspí una a una totes les granotes del bassal.

I sí, és només una faula, però que volen, cada dia, en sentir, veure o llegir les notícies, amb colles de cridaners exigint això o allò, recordo a les amfíbies granotes, aquelles que, finalment, obtingueren allò que creien desitjar.

Shugi (II)

2011-05-15T00:49:00.000+02:00

Sento parlar a Josep Rovira, director d'Anatomia d'un rei, suposat documental sobre Pere II, dit el Gran, que segueix els treballs de l'equip d'investigadors que darrerament ha estat remenant les despulles del comte de Barcelona, rei d'Aragò, València i Sicília. I sento com el director del suposat documental explica quins criteris va seguir a l'hora de triar quin material de les investigacions fer servir, i com va ser ell mateix, el director del suposat documental, qui va marcar alguns dels ritmes de les investigacions, fent que els investigadors prioritzessin aquells treballs que resultaven de més ben utilitzar en un format audiovisual, com ara la suposada reconstrucció facial del monarca, i retardessin altres tasques menys llamineres, com ara l'anàlisi química d'alguna resta. I tot això ho sento dir sense cap tipus de rubor, ni per part de qui respon, el director del suposat documental, ni per part de qui pregunta, el presentador del programa on s'ha emet el suposat documental, sense ficció, títol paorós, com ja va quedar dit aquí.

Ix-san no monogatari

2011-05-11T00:38:00.001+02:00

Avui em complau imaginar la història d'Ix, xicot enamoradís que després de molt d'esforç aconsegueix sintetitzar un miraculós elixir que té la capacitat d'enamorar donzelles. Però em complau també imaginar que els efectes de l'elixir no són del tot satisfactoris, doncs l'elixir que imagino només actua durant les primeres vint-i-quatre hores després de la seva administració per via oral, i presenta el gros inconvenient, a tall d'efecte secundari, que un cop passades aquests vint-i-quatre hores l'amor metamorfosa en odi per sempre més.

Però això rai, doncs com imagino a Ix enamoradís de mena, un cop ha passat vint-i-quatre hores en companyia de l'estimada de torn, Ix s'enamora tot seguit d'alguna altra bella donzella i qui dia passa any empeny. Fins que imagino com un dia Ix s'enamora en excés d'una bella donzella en concret i, en voler-la seva per sempre, es resisteix a donar-li l'elixir per mor als seus efectes secundaris. Però malacostumat a l'èxit fàcil, Ix ha perdut l'habilitat d'enamorar donzelles i la donzella en concret no li fa gens de cas. Així que, foll d'amor, a Ix no li resta cap altra opció que administrar-li l'elixir. Vint-i-quatre hores després arriba l'odi i Ix es desespera, tot lamentant-se de la seva turpitud, debilitat i infortuni.

Però en aquest cas no és necessari que Ix es llevi la vida per concloure la història que imagino, doncs li basta amb prendre l'elixir miraculós, per així, vint-i-quatre hores després, alliberar-se del seu enutjós amor gràcies a la força de l'odi.

Monogatari no shuyaku

2011-05-08T15:08:00.005+02:00

Amb independència que pel seu capteniment molts cops siguin mereixedors del més gran menyspreu, acostumo a sentir una viva simpatia per tots els protagonistes de les narracions que llegeixo. Tant és que es tracti de psicòpates, genocides o altruistes defensors de causes nobles, doncs en tots els cassos mostro empatia per qui protagonitza els fets narrats i acabo desitjant que els seus esforços siguin recompensats pels Déus, encara que s'aqueferin en la tortura de tendres infants, l'extermini d'alguna minoria o la defensa de tribus exòtiques. Això no vol dir, és clar, que jo senti la més mínima inclinació cap a la tortura de tendres infants, l'extermini de minories o la defensa de tribus exòtiques, ni que defensi unes activitats que no són més que desviacions d'un correcte capteniment, del tot inconvenients i censurables, que han de ser diligentment reprimides per l'estat.

Però que volen, acostumo a sentir una viva simpatia per tots els protagonistes de les narracions que llegeixo i em plau, i no pas poc, que això sigui així.

Chotto...

2011-05-04T00:43:00.000+02:00

Tinc l'higiènic costum de respondre sempre que no a qualsevol sol·licitud que se'm faci. Així, si hom m'atura pel carrer per oferir-me la lluna en un cove li responc que no, i si hom em convida a qualsevol esdeveniment, potser una recepció, una estrena o una presentació, li responc, també, que no. Com quan em truquen per telèfon per oferir-me algun producte meravellós o em piquen a la porta per oferir-me avantatjoses condicions per la contractació d'algun servei, que també responc que no. O si la petita A em demana d'arrossegar la calaixera pel passadís o fer el preceptiu bany a l'aigüera de la cuina, li responc que no, com quan la seva mare em diu d'anar aquí o allà i també a ella li responc que no. I ja per si de cas, abans d'arribar a entendre el que hom em demana, responc que no. És per això que amb el temps els coneguts ja han aprés a no demanar-me res, no oferir-me res, no proposar-me res. Els desconeguts, en canvi, encara m'atabalen amb llurs insensates propostes, a les que m'apresso a respondre que no, amb posat sever si l'insensat de torn és mascle, amb un matusser somriure si és fembra.

I quan ningú no em proposa res sóc jo mateix qui comença a imaginar imaginàries propostes d'imaginaris interlocutors, tot per l'imaginari goig de continuar responent, imaginàriament, s'entén, que no.

Dürrenmatt-san no hon o yomimashita

2011-05-01T00:01:00.001+02:00

Amb la distància que dóna haver deixat reposar la lectura uns quants dies, puc dir que la promesa és una història explicada per un ex-comandament de la policia cantonal de Zuric a un escriptor setciències, el propi Dürrenmatt, i l'esquer, la seva suposada adaptació cinematogràfica, el guió que l'escriptor escriu a partir d'allò que li ha estat explicat. Una mateixa història que serveix per bastir dos relats diferenciats i reflexionar sobre conceptes diferents, doncs si bé el primer ens narra la caiguda d'aquells que no saben entomar que les coses no acostumen a anar com han d'anar, el segon és un precís exercici d'estil on tot va com ha d'anar segons l'estricta normativa del gènere negre que, talment Lang a M, Eine Stadt sucht einen Mörder, es recrea en la figura del psicòpata de torn.

I en contra del que acostuma a afirmar l'aparent exactitud del càlcul matemàtic, la correcta i no commutativa suma d'ambdues obres, primer l'esquer i després la promesa, supera, en molt, llur aritmètica adició.

Kami wa amai dezāto o tabemasu

2011-04-28T00:21:00.001+02:00

Ahir vaig parlar amb Déu. Educat com és, primer s'interessà per la família, per la salut de la petita i l'embaràs de la companya. Estan bé, l'E cansada i la petita ben contenta, vaig respondre-li jo. I els pares? va preguntar-me també. Anar fent, amb una mala salut de ferro que ja voldrien molts, vaig afegir, i tot seguit em va demanar si li podia recomanar un bon restaurant. Jo li vaig preguntar de quin pressupost disposava i quin tipus de menjar preferia. I va resultar que Déu és llaminer i potser va curt d'armilla, doncs em digué que només volia menjar postres, i ben dolces. Mala peça al teler, vaig pensar jo, poc amic del dolç com sóc, i descartant l'Espai Sucre per evident, el Hofmann per massa conegut i la rebosteria japonesa per poc dolça, li vaig recomanar una petita pastisseria búlgara del carrer Diputació. Déu va semblar complagut pel meu suggeriment, em va regraciar el consell i ens acomiadàrem amb una forta encaixada, no sense abans intercanviar salutacions per les respectives senyores i convenir que ens hauríem de veure més sovint.

Nani o shinjimasu ka

2011-04-26T00:38:00.000+02:00

Jo, abans, creia tota una sèrie de coses que ben sovint defensava amb una forta vivor davant de qui fos. Ara, en canvi, acostumo a creure tota una altra sèrie de coses que de tant en tant puc arribar a defensar amb un cert escepticisme i disgust davant d'algú. I és de suposar que d'aquí un temps indeterminat arribaré a creure tota una altra sèrie de coses que, així em sembla desitjar, mai no gosaré defensar davant de ningú.

Shojiro-ya de tabemashita

2011-04-22T00:03:00.011+02:00

En aixecar-nos per sortir, en Shojiro, el xef, s'apressa a donar-nos les gràcies per haver anat a dinar, un cop més, al seu restaurant. Jo, com sempre, responc amb educació a les seves paraules amb el convenciment que s'equivoca, doncs de cap de les maneres és ell qui ens ha d'agrair que anem a dinar al seu restaurant, sinó que som nosaltres qui li hem d'agrair que tingui la gentilesa d'oferir-nos l'oportunitat de menjar en el seu restaurant.

I aquest, el de donar les gràcies a qui es beneficia del talent dels altres, és un error habitual, doncs encara que hom entregui uns diners a canvi d'alguna cosa, exquisides menges en aquest cas, i que aquest sigui el mitja de subsistència de qui rep els diners, el que hom obté és molt més que un gaspatxo amb escuma de musclos i un filet de verat. El que hom obté és l'ànima del cuiner, i això, encara que jo sigui incapaç de donar un significat consistent a semblant paraula, no té preu.

Kochira wa Síssif-sama dewa arimasen

2011-04-18T16:31:00.002+02:00

Ja prop del cim, enmig de l'inestable tarter, veig com a prop de l'enforcadura un desconegut tragina un gran roc pendent amunt. Encuriosit, m'oblido del cim i m'apresso cap al desconegut, al que atenyo en pocs minuts.

Síssif, suposo, el saludo deixant de banda la meva circumspecció habitual, doncs no cada dia es té l'oportunitat de saludar a un heroi mític. No, us equivoqueu, em respon el desconegut, que ni tan sols es tomba per mirar-me i continua empenyent la grossa pedra cap amunt. Oh, em pensava... miro de disculpar-me, però el desconegut m'interromp amb to enutjat. No veieu que tinc feina... si almenys em donéssiu un cop de mà, afegeix emprenyat. Sí, és clar, li responc, i tot seguit em poso al seu costat i empenyo amb totes les meves forces. Així m'agrada, que sigueu solidari, em regracia el desconegut, i ara, si em permeteu un breu descans, empenyeu una estona tot sol... així, molt bé... molt bé... ho feu tant bé que, si de cas, jo marxo, que veig que no em necessiteu, i, efectivament, el desconegut començar a davallar a grans gambades pel tarter alhora que jo resto primer perplex, tot seguit indignat, i més quan sento que em crida que no pari fins a deixar el roc al cim, i que si de cas rodolés avall, que hi torni, tants cops com faci falta, que potser no seran pocs. I certament no en són pocs, doncs no trigo a perdre el compte de tots els cops que la roca rodola pendent avall, un cop em semblava que descansava ferma sobre el punxegut cim, i haig de començar de bell nou.

I així anar fent fins que un dia veig un desconegut que sens dubte es dirigeix cap el cim, però que en veure'm empènyer la roca es desvia del seu recorregut i ve cap a mi. Síssif, suposo, em saluda en atènyer-me. No, us equivoqueu, li responc sense ni tan sols tombar-me, i si els plau conèixer el final d'aquesta història no tenen més que tornar a llegir el paràgraf anterior, amb el benentès que, com ja deuen saber, no hi trobaran cap final.

Dare ga Von Gunten-san desu ka

2011-04-15T00:12:00.001+02:00

Potser exagerava, l'altre dia, quan veia semblances entre aquell mosso d'estable d'Steinbeck i el brau mariner de Melville. Però avui, llegint per fi la promesa de Dürrenmatt, no he pogut més que admirar-me amb el nom que l'autor dóna a un dels seus personatges, el marxant, un desgraciat acusat injustament de l'assassinat de la petita Gritli Moser. Von Gunten, li fa dir-se Dürrenmatt, com aquell tal Jacob, Jacob von Gunten, de Walser. Bonica casualitat, o no, sobretot considerant que jo mateix, que tinc ben poques coneixences helvètiques, conec dues petites al·lotes, ben catalanes elles, que, com la petita Gritli, també responen al bonic cognom de Moser.

Súnion desu

2011-04-12T10:33:00.001+02:00

Diuen que era al cap de Súnion on els guaites havien d'albirar les veles de Teseu, blanques si aquest tornava victoriós, negres si la parca l'havia atuït. El mateix indret on es bastí un formidable temple dedicat a Posidò que fou destruït pels perses en temps de la segona guerra mèdica i reconstruït en temps de Pericles, essent aquest segon temple el que encara roman orgullós dalt de la penya. Del seu record nasqué la segona de les elegies que Carles Riba escrigué a cavall del castell de Roissy-en-Brie i el molí de Bierville, on el poeta s'hostatjà una breu temporada en malaurades circumstàncies. I amb el temps, encara Súnion ha esdevingut una coneguda institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que tot i ja no ser infants, encara no es poden considerar adults, davant la qual, cada matí, passo dalt del 22, camí d'una altra institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que encara són infants.