Un artista no és més (ni menys) que una persona que té la paciència de mirar al seu voltant, la lucidesa de reflexionar sobre allò que hi veu, i la gentilesa de voler-nos-ho explicar. Més enllà d'habilitats manuals més pròpies dels artesans, l'artista mira, pensa i explica, essent la seva obra, sigui quina sigui l'anècdota del seu format, la manera que té d'expressar-se.
És per això que, de vegades, algunes obres ens poden semblar trivials i/o ridícules, talment l'entreteniment d'un marrec de pocs anys, doncs la seva gènesi rau en l'anodí que veiem o escoltem cada dia al nostre voltant, allò que, apressats com anem, no ens aturem mai a considerar, doncs ho trobem mancat d'interès. I és aquesta aparent quotidianitat la que ens pot fer menysprear una obra, potser magnífica (o potser no), abans de conèixer-la.
Vagin, doncs, si en tenen ocasió, a la Fundació Miró (fins el vint-i-vuit de setembre) i jutgin per vostès mateixos allò que el senyor Eliasson, Olafur Eliasson, te l'amabilitat de voler-nos explicar, per molt que, a primer cop d'ull, puguem pensar que tot allò no són més que romanços.
2 comentaris:
Scoltada l'explicació i agraïda per la recomanació, el sr. Eliasson estaria ben content de llegir-te.
Me gusta tu definición del artista, al menos la primera parte, allí donde dices que el artista mira a su alrededor, reflexiona sobre ello y luego nos lo explica.
Y, en efecto, es algo que podría explicar la apariencia anodina o trivial de algunas obras, resultado de la trivialidad reinante a nuestro alrededor.
Ahora, ¿no debería excluir la reflexión el principio de copia? ¿Es una imagen trivial el mejor modo de expresar lo trivial? Preguntas, simplemente, que me suscita tu post.
Publica un comentari a l'entrada