El quatre de març de mil nou-cents setanta-cinc, essent alcalde l'efímer i excel·lentíssim Enric Masó i Vázquez, divuit il·lustríssims regidors de l'Ajuntament de Barcelona votaren en contra d'una proposta del també regidor Jacint Soler i Padró, que demanava destinar cent milions de pessetes a l'ensenyament del català. Amb el seu vot els divuit il·lustríssims regidors es guanyaren els seus cinc minuts d'il·lustríssima glòria i foren efímerament immortalitzats per tres populars nois de Canet, que els hi dedicaren una il·lustríssima cançó, 18 jutges.
D'aleshores ençà molts han estat els imitadors que han volgut emular els mèrits dels divuit il·lustríssims regidors, d'habitud càrrecs electes de l'anomenat Partit dels Socialistes de Catalunya, panxacontents de cega obediència vers la ma que els alimenta, que amb tot tipus de piruetes verbals porten trenta-cinc anys, que aviat és dit, demostrant que els catalans som, ras i curt, imbècils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada