divendres, 25 de gener de 2013

Umi no tonari

Li vaig dir que era una cosa difícil d'explicar perquè començava per ser una cosa difícil de saber.

És, potser, la distància vers els fets narrats el tret més característic de la lectura d'aquests dies, Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda. Distància que ve donada per la veu narradora, el jardiner del jardí que voreja el mar, narrador d'unes vides que no són la seva, d'uns fets que no són els seus, d'uns neguits que no són els seus, i que no sempre li arriben de primera mà, sinó que sovint no són més que les enraonies de terceres persones, potser el safareig de la minyona o de la cuinera, de l'encarregat dels cavalls o de l'amo de la fonda.

Però poc importen les vides, els fets o els neguits narrats, que poc costen d'anticipar de tan previsibles com són, de tan habituals com són. El prodigi s'esdevé quan hom se n'adona que la distància amb els fets no és tal distància, i que res separa la vida dels altres de la nostra, els fets dels altres dels nostres, els neguits dels altres dels nostres, jardiners d'un jardí que voreja el mar.