Toshitake Shinohara

"La vie de bohéme" (1992) és una pel·lícula dirigida per Aki Kaurismaki que narra les misèries de tres entranyables personatges. El film, rodat en blanc i negre i ambientat a París, defuig la tràgica i brillant simplicitat d'altres obres de Kaurismaki (com per exemple, Tulitikkutehtaan tyttö, 1990), i juga amb un sentit de l'humor que ens fa passar bou per bèstia grossa. Així, sense que ens adonem, Kaurismaki ens porta a un món desesperat que esclata quan sentim, just al final, la terrible veu de Toshitake Shinohara entonant la cançó més angoixosa que us pugueu arribar a imaginar. Ni Andròmaca, ni Hécuba, lamentant la mort del fill d'Hèctor, del seu fill, del seu net, varen arribar tant lluny en l'expressió del dolor humà.

I qui és Toshitake Shinohara? Doncs, pel que jo sé, un músic japonès establert a Karkkila, Finlàndia. Allà, suposo, devia conèixer a Aki Kaurismaki, que el 1993 li va produir un disc (Japanilaisia lauluja). I ja no puc dir res més. Per molt que busco no trobo res més, per molt que ho intento, no puc tornar a escoltar l'anguniosa veu de Shinohara-san. Potser millor així, car, tornar a sentir aquella veu, de ben segur, fora el pas definitiu cap a la follia.

Teinosha

La setmana passada vaig escoltar, a la ràdio, una notícia d'aquelles que tan bé defineixen com som els humans. Sembla ser que els mossos d'esquadra varen detenir a un noi que planejava el segrest de la seva mare. La dona era la propietària d'una important joieria i el fill havia contactat amb una banda de malfactors kosovars per tal que l'ajudessin a rebre un avançament de l'herència materna o, qui sap, l'herència sencera.

I avui, quan la fèiem petar amb unes amigues al pati de casa, el tema ha sortit a la conversa. Una de les nostres convidades coneix, a través de terceres persones, a la família afectada. El que m'ha sobtat ha estat el mot que ha fet servir per referir-se al detingut: cretí. I mira, la paraula m'ha interessat. Potser pel seu ús infreqüent, car la gent, quan ens diem el nom del porc, acostumem a fer servir altres insults que ara no venen al cas. En quedar-me sol a casa (la meva companya ha marxat amb les convidades a fer un tomb) he mirat com defineix el diccionari de l'I.E.C. el terme cretí:

Cretí -ina: adj. i m. i f. Que pateix de cretinisme. Fig. Persona estúpida.
Cretinisme m. Idiotesa endèmica o heretada acompanyada de degeneració física i deformitats, freqüent en certes regions muntanyoses.

I això m'ha portat a recordar un documental de Luis Buñuel, "Las Hurdes, tierra sin pan" de l'any 1933. Ara parlo de memòria, però crec recordar que la veu narradora era la de Francisco Rabal i que, en un cert moment, feia servir el terme cretí (o potser deia idiota?) per a referir-se clarament al que el diccionari defineix com a cretinisme, això és, idiotesa endèmica . . . sense cap ombra d'insult. Tot seguit he consultat el diccionari etimològic de Coromines:

CRETÍ: del fr. crétin id., que per la seva banda es prengué d'una parlar de la Suïssa francesa, on és la forma local del mot francès chrétien "cristià" aplicada allí als cretins com a eufemisme compassiu.

Sensacional, no? Com si d'aquí a uns anys els nostres descendents, per ofendre's, es cridessin l'un a l'altre: discapacitat psíquic!!!!!!, car, com demostra l'etimologia, tots els eufemismes que pugem arribar a inventar, tard o d'hora, deixaran de ser un eufemisme per esdevenir, per mèrits propis, un bon cop de puny.

Watashi wa bukui desu

El nou mercat és tot un èxit. L'edifici, exuberant, agrada. Els turistes hi fan fotos, els nens se'l miren bocabadats i els grans s'encanten amb la seva coberta multicolor, la seva complexa estructura, els seus absurds tancaments, la banal disposició dels seus espais . . . Poc importa ara que les obres hagin durat el triple del temps previst, o que el cost s'hagi multiplicat també per tres. Ni que, tot just estrenada, l'aclamada coberta ja presenti importants patologies. Poc importa, doncs, que l'arquitectura es converteixi en una escenografia al servei de l'ego personal del seu difunt autor, i que no sigui res més que una nova atracció de fira per oferir als milers i milers de turistes que ens visiten. Fet i fet, que som els humans, sinó un ramat d'egòlatres envejosos. Perquè nomès des de l'egolatria s'entén el projecte; nomès des de la nostra condició de xais s'entén el seu acrític èxit; i només des de l'enveja s'entenen les meves paraules.

Kore wa ikura desu ka

Tal com acostuma a fer, ahir la meva companya em va tallar els cabells. Enmig de l'operació va comentar, faceciosament, que potser m'hauria de cobrar uns honoraris per la feina. Jo, seguint-li el joc, vaig estar d'acord en tant justa proposta i vaig preguntar quin seria el preu. Cinquanta euros, va dir. Poca broma, vaig pensar. Però be, jo no havia demanat el preu abans de començar, i tampoc era cosa de deixar la feina a mitges. En acabar, doncs, vaig anar a buscar un bitllet de cinquanta euros i, en donar-li, em va dir que no, que no feia falta, que sinó encara m'hauria de cobrar per tot el que fa per mi, i ella m'hauria de pagar per tot el que jo faig per ella, i que tot plegat, fora massa embolicat.

Vaig respirar alleugerit. Si hagués de pagar la diferència entre tot el que ella fa per mi, i el que jo faig per ella . . . me n'anava de pet a la suspensió de pagaments.

Kirguizistan, Kirgistan, Kirguizia

Hi ha llocs que només haurien d'existir dins l'imaginari, ja fos aquest individual o col·lectiu, públic o privat. I un d'aquests llocs era, sens dubte, el Kirguizistan. El passat mes de març, però, el Kirguizistan va esdevenir insuportablement real, quan una revolta va foragitar del poder als que havien dirigit el país des dels temps del malson soviètic. A les imatges de televisió hom va poder veure carrers asfaltats, blocs d'habitatges, semàfors, senyals de trànsit . . . si fins i tot es van veure kirguisos vestits amb camisa, pantalons i sabates. El Kirguizistan, doncs, ha deixat de ser el territori fabulós que el senyor Kipling, de nom Rudyard, ens va obsequiar en narrar-nos la història de Daniel Dravot, el desheretat que va esdevenir rei, rei del Kirguizistan.

Hana

Imagineu un petit borrissol esfèric definit per un munt de radis. Això és, un punt central d'on neixen tot de fils blancs i flonjos. Imagineu-vos ara, deu, mil, infinits d'aquests borrissols voleiant capriciosament per l'aire, talment fossin una desorientada nevada de finals de maig, els flocs de la qual, abans d'arribar a terra, dubtessin sobre el millor lloc on aterrar. Aquests flocs no són més que les flors dels pollancres, flors en aments, segons diu l'enciclopèdia. Inflorescències unisexuals amb aspecte d'espiga, sovint pèndula, afegeix el diccionari de l'I.E.C. Angelets, segons deien els meus companys, que havien aprés el nom en una edat en la que encara crèiem en tot el que ens deien.

Per moments, llegint les desventures del jove Werther, atacat per innúmers aments, envoltat pel cant de més ocells dels que podia reconèixer, escoltant com espurnejaven les ròmbiques fulles dels pollancres i, sobretot, fruint de l'absència de veus humanes, he recordat els meus anys d'infant, quan el meu més gran anhel era esdevenir Niebla, el gos de la Heidi.

Sui-yobi

Avui les circumstàncies són certament favorables: el sol esplèndid, el matí agradabilíssim, les avellanes tot just torrades, el bacallà saborós, el raïm dolcíssim, les cireres gustoses. . . si fins i tot m'han vingut al cap els fruits saborosos d'en Carner

hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;

En moments així, quan fins i tot miro amb simpatia a la gent que trobo pel carrer, sempre em ve al cap la moneda de mig euro, això és, cinquanta cèntims, per dir-me que no, que som el que som.
I què hi té a veure una moneda de mig euro? És la dels supermercats, la que es necessita per poder agafar un carro, altrament, després de fer-lo servir, no el tornaríem a lloc. Què és pot esperar d'una societat que necessita una penyora de cinquanta cèntims per comportar-se amb un mínim d'urbanitat?. Com a mostra, un fragment de Nabokov, a Pnin:

". . . havien conjurat la imatge de Mira amb una força insòlita. I això era fortament torbador. Només en el despreniment d'una malaltia incurable, en la sanitat d'una mort propera, es podia resistir una cosa com aquella, un instant. Per tal de poder existir racionalment, Pnin s'havia ensinistrat ell mateix, durant els darrers deu anys, a no pensar mai en Mira Belotxkin - . . . perquè, si hom era prou sincer amb ell mateix, cap consciència no podia subsistir conscienciosament en un món on eren possibles coses com la mort de Mira. Calia oblidar, perquè era impossible viure pensant que aquella dona jove, tendra, graciosa, fràgil, amb aquells ulls, aquell somriure, aquells jardins i aquella neu al fons, havia estat transportada en un vagó de bestiar a un camp d'exterminació, i executada per mitjà d'una injecció de fenol al cor, en aquell cor gentil que hom havia sentit bategar sota els llavis en la penombra del passat."

Kekkon-shiki

Avui, amb perdó, pontificaré:

Com és ben sabut, en compliment d'una promesa electoral, el nostre bon govern ha decidit legalitzar el matrimoni entre dues persones del mateix sexe. Això és, entre dues dones o entre dos homes. Des de les files de l'autoanomenat progressisme s'ha aplaudit, enfervoridament, la mesura, alhora que tota la maquinària de la premsa amiga, que no és poca, es llençava a la lloa de tant justa, noble, igualitària, necessària i progressista mesura. Des de les rengles de la dreta, en canvi, s'ha posat el crit al cel, talment les forces del maligne s'haguessin ensenyorit de tots nosaltres i ens conduïssin, en processó, als focs de l'infern.

I dic jo: perquè dimonis l'estat, la cosa pública, ha de legislar sobre un assumpte tant privat, potser el més privat de tots, com ara és l'hipotètic amor que es tenen dues persones? Què potser legisla sobre l'amistat? o sobre l'enveja, la ira o la gola? I no només legisla, sinó que discrimina als que, com jo, no volem barrejar assumptes privats amb els serveis que, per dir-ho d'alguna manera, ens ofereix l'estat. El matrimoni, pontifico, hauria de ser un fet estrictament privat, que cadascú resolgués segons les seves inclinacions, ja siguin aquestes homosexuals o heterosexuals, religioses o agnòstiques, insensates o raonables, . . . però, en tots els casos, sense cap tipus de reconeixement legal.

El que em sorprèn més, però, és la falta de debat al respecte. Què potser l'insensat, el foll, soc jo? Només en un article de l'imparable Bofill, de nom Hèctor, publicat ja fa un temps, vaig trobar uns arguments semblants als meus.

Midori ni naru

Ahir a la tarda érem a la platja prenent les aigües. Unes aigües, tot sigui dit, fredíssimes. I no estàvem pas sols, que hi havia força gent, potser fins i tot massa. Cap al tard, quan ja teníem pensaments de marxar, em vaig fixar, sorprès, en un home, car la seva pell era tota verda. La cara, creieu-me, espantava, talment es tractés d'un ésser mutant provinent d'alguna pel·lícula de sèrie B. Jo, prudent de mena, vaig proposar a la meva companya de marxar immediatament, no fos cas que, en fer-se més fosc, la mutació fos complerta, i el verdós homínid es transformés en algun tipus de monstre pelut i psicòtic, i acabés amb les nostres vides. La meva companya, però, que no està per bajanades, ho va veure clar: l'home s'havia posat una mena de crema de color verd per tot el cos. Certament la seva era una explicació raonable i molt més plausible que no pas la meva. L'espant, aleshores, fou sincer. Si aquell home era capaç de fer-li tot allò al seu propi cos, a saber el que podria arribar a fer-nos a nosaltres, simples desconeguts de pell envermellida pel sol.

No cal dir-ho, encara vàrem trigar una bona estona a marxar.

Kochira wa Marco-san desu

Lapidació, matar a pedrades, una de les pràctiques de justícia humana més antigues que es coneix, afavorida, indubtablement, per l'abundant matèria prima. Cert que, nostre senyor, en la seva infinita bondat, va dir allò tant entendridor de, qui estigui net de culpa, que llenci la primera pedra. Nobles paraules, les seves, que pressuposaven una certa bondat en els lapidadors, altrament, hagués estat com predicar en el desert. Catalunya, doncs, país de deserts pedregosos, s'ha llençat entusiasta a la lapidació pública del senyor Marco, de nom Enric, doncs sembla ser que el senyor Marco ha dit una mentida. Només faltaria, és un ésser humà, i en els humans, com és ben sabut, la mentida és una cosa tant natural com la transpiració. On s'ha vist, una persona que no menteixi?. Només un foll o un retardat. No podem anar pel món dient la veritat, tota la veritat, i res més que la veritat. Podríem ara recordar un relat del senyor Monzó, de nom Quim, Joaquim, sobre una parella d'enamorats que decideixen dir-se sempre la veritat, car, una sola mentida, destruiria el seu amor. Bé, van fer falta ben poques veritats, per destruir-lo igualment.

De totes maneres, la denúncia de l'holocaust que més m'ha colpit, més que els imprecisos i abrandats discursos del senyor Marco, han estat les novel·les del senyor Kertész, de nom Imre.

http://www.avui.com/avui/diari/05/mai/12/90112.htm

Kodomo, kodomo, kodomo

Resulta certament entendridor que, després de tants i tants anys, després del genocidi armeni, després de Mauthausen, de Nagasaki, del Gulag, dels Khmers rojos, de la guerra d'Algèria, de Bòsnia, Ruanda . . . després de tot això i molt més, encara quedin ànimes nobles i idealistes, ànimes generoses amb el proïsme, ànimes amatents amb el món que ens envolta. Ànimes que, en definitiva, encara tenen fe en la humanitat i la creuen capaç d'un darrer i suprem sacrifici en benefici d'una cosa tant abstracte com ara és la mare natura, Gea.

Ja vaig llegir, fa temps, alguna cosa similar en un relat de Tolstoi. Però és que Tolstoi era un cas com un cabàs. En fi, visiteu aquesta web, i emocioneu-vos:

http://www.freewebs.com/vehemente/INDEX.htm

Oishikata desu

Jo ho faig així:

Aboco una mica de tomàquet triturat en una olla amb oli. I que es vagi sofregint una estoneta, per concentrar el gust. Després sal, pebre, una mica de bitxo i els vegetals que trobi per la nevera: nap, porro, pastanaga, col, ceba, api, julivert, . . . el que hi hagi. Remeno una mica i hi afegeixo els caps i les espines de peix i, si pot ser, algun cap de gamba, que aixafo ràpidament amb el cullerot, o alguna galera. Torno a remenar i hi aboco una mica de vi de xerès, sec. Aleshores, si acosto el nas, noto l'alcohol del vi, que s'evapora. Remeno una mica més i poso l'aigua. I au, anar fent, una mitja hora, no pas mes. Després ve la part bruta: colar el brou i esquitxar tots els fogons. Un cop colat, hi afegeixo una mica de safrà, rectifico de sal i, quan torna a bullir, afegeixo un grapat d'arròs, no gaire, que a mi la sopa m'agrada clareta. Quinze-vint minuts més, primer a foc viu, després més suau. Mentrestant passo el drap per la cuina i vaig desmigant una mica de peix: lluç, salmó, rap . . . també el que hi hagi. Ho poso, cru, en un bol. També hi afegeixo una mica de ceba tendra, de la part del tronc, tallada a rodanxes ben fines; i una mica de wakame ja posats. Un cop l'arròs ja és cuit, aboco directament la sopa al bol. El peix, amb l'escalfor del líquid, ja es cou suficientment, i au, a menjar.

La sopa que he menjat avui al Shojiro, però, no estava feta així. La meva es deixa menjar, però la d'avui ha estat magnífica, superba. Amb les seves gambetes, unes cloïsses, fideus enlloc d'arròs. Però no ens enganyem, això només era l'acompanyament. El brou, el brou era prodigiós. Un brou de color fosc, d'un gust fort, que entrava per la vista, pel nas, per tot arreu entrava. On hi hagi un bon cuiner . . . els aficionats fem nosa.

Clar, que la sopa de pa amb tòfona del Drolma, també és cosa fina. Però aquesta ja és tota una altra història.