Kochira wa Astley-san desu

El 1987 fou l’any de Rick Astley. I el 1988 també.

Aquells anys, 1987 i 1988, Astley era com els Reis d’Orient, això és, ubic. Però d’una ubiqüitat superlativa, car si els Reis tenen la capacitat de ser a tot arreu la nit del cinc al sis de gener, la d’Astley no coneixia límits. En tot programa de televisió, de ràdio, sonaven les seves cançons. El noi, sempre somrient, cantava i cantava, sense descans, sense defallir, aplicada i entusiàsticament.

I tot per res, car només un foll compraria aquells discos, aquelles cançons lamentables, aquells sons que només en un acte de caritat es podrien arribar a considerar música. I fou precisament la caritat la que em portà a voler comprar un disc del senyor Astley, perquè almenys en vengués un. Sort, però, que em van treure del meu error i em van fer evident que el foll era jo.

Descobert pel productor Pete Waterman, el cantant Rick Astley fou número u de vendes a mig món amb els seus dos primers singles, Never Gonna Give You Up el 1987, i When I Fall in Love el 1988. Des d’aleshores es calcula que Astley ha venut més de quaranta milions de discos, que no semblen pocs.

I avui puc dir, sense por a equivocar-me, que la follia no es guareix, no té cura. Ahir, a Can Ramoneda, només érem quatre gats per veure la primera part de El sur, tot i que jo, foll, vaig anar una hora i mitja abans a compra l’entrada, per si de cas s’esgotaven.