Nani o tabetai desu ka

Tàntal vaig veure també, que sofria difícils tortures
dret enmig d’un estany: li venia arran de la barba,
i ell, tot assedegat, no podia copsar-lo per beure;
cada vegada que el vell s’ajupia amb les ganes de l’aigua,
se li perdia, xuclat, i veia aparèixer la terra
negra entorn dels seus peus; i un déu l’havia eixugada.
I arbres de tofa escampaven llur fruit per damunt de sa testa,
pereres i magraners, i pomeres d’uns fruits que relluen,
figueres de dolçor i oliveres plenes d’ufana;
sempre que el vell dreçava les mans per cor de tocar-hi,
els hi arborava el vent fins a dalt dels núvols ombrívols.

diu Ulisses, segons Homer, tradueix Riba.

Imaginem, però, que per un estrany atzar Tàntal aconsegueix, per fi, veure ateses les seves pregàries i pot menjar, a cor que vols, les sucoses fruites; i no només les fruites, també un anyell ben rostit i un capó farcit de dolces prunes; i el millor dels priorats, garnatxa i carinyena amb sis mesos de roure francès, per beure; i saborosos formatges de llet de cabra, i panses i nous, i un sorbet de cítrics (que diuen ara) per tirar avall; i un pensament de grappa, seca i forta, que ajuda a pair, diuen també. I en acabar i demanar el compte, el cambrer (fent una reverència) li diu que no, si us plau, que el senyor està convidat. Convidat avui i convidat demà, i demà passat, a dinar i a sopar, i també al ressopó, i si vol a esmorzar i a berenar, per sempre més, per tota l’eternitat. I no, no cal que s’aixequi de taula, el senyor, que tot seguit, d’immediat, li portaran la sopa, de tòfona, i dues perdius estofades, amb una reducció d’alguna cosa.

O potser, millor, deixem a Tàntal, a tothom, en pau.