Raimei

Els nostres actes han de ser bondadosos, doncs només així podrem assolir la felicitat, diu la dona de cabells curts, a l’andana de l’estació de Passeig de Gràcia. El seu interlocutor, però, no ho acaba de veure clar, i la dona, amb santa paciència, torna a exposar el seu argument, només assolirem la felicitat a través d’actes plens de bondat, i ho amaneix amb un exemple, el del Tibet, doncs els tibetans són feliços perquè els seus actes són bons, tot i les maldats que pateixen per part dels xinesos. Tant és que els robin les terres, que els cremin les cases, o que els violin les filles, tant és; ells no es poden revelar, perquè un acte violent no fora bondadós, i aleshores si que deixarien de ser feliços. L’interlocutor, que forçosament ha de ser una persona amb l’enteniment disminuït, sembla que no acaba d’acceptar un argument tan evident, tan just, i exposa unes objeccions del tot poca-soltes que no arribo a escoltar. No hi fa res, la dona hi torna, potser aixecant massa la veu, potser amb un to massa crispat, però amb la força de la raó, la qüestió és que els nostres actes siguin bons. I au, de nou les impossibles objeccions de l’home (lleig, calb, baixet, refetonet i amb marques de verola per tota la cara) que, com no pot ser altrament, acaben per exasperar a la dona, que li torna a repetir, com qui renya a un nen malcarat, només assolirem la felicitat a través d’actes encaminats a fer el bé. I si no ho vols entendre jo ....

Però abans que la dona pugui acabar la frase, s’obra una escletxa en la volta del túnel, i un llamp, la còlera de Zeus, fulmina, enmig d’una densa fumarada, al descregut, a l’impiu cretí, a l’ateu, neci, nihilista, poca-solta, ruc, curt de gambals ... tot i que ... ara que el fum escampa, vols dir que la fulminada no ha estat ella?.