Ashita natsu-yasumi ikimasu

Doncs això, tot i que demà no agafaré cap avió ni marxaré gaire lluny, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Kore o kakitai desu

Vull deixar dit, per escrit, que si un dia un geni totpoderós sortit de qualsevulla llàntia meravellosa, o un follet del bosc, una fada bona, o un malvat dimoni, tant és, m’oferís, usurer o generós, a canvi de tot o res, alterar, en el que fos, la meva vida passada, present i/o futura, poc o molt, a la meva voluntat... jo, un cop descartades les quatre nicieses habituals (immortalitat i salut, dones i riquesa), només tres coses, que són una, li demanaria: veure’m privat, per sempre més, de vista, oïda i parla, això és, esdevenir cec, sord i mut.

I un cop dit (escrit) això, cansat d’esperar l’aparició del fantàstic, enlloc de llevar-me jo mateix ulls, orelles i llengua, res de més fàcil, sortiré, dèbil com sóc, a veure món, a escoltar a qui em vulgui parlar, a parlar a qui em vulgui escoltar.

Uchi ni kaerimasu

Torno cap a casa esgotat... i desolat. A Laie, a la Central, a la Catalonia, també a la Documenta, fins i tot a l’FNAC... l’he buscat per tot arreu, però res. He mirat a les taules de novetats i als prestatges on dormen els escollits, a la secció de literatura catalana i a la de literatura castellana, he remenat best-sellers i poemaris, he regirat llibres editats a Nova York o a París, però res, res de res. No en sé el títol, cert, ni l’autor, encara menys l’editorial, però els he fet descripcions detalladíssimes, als llibreters, que un rere l’altre m’han dit que no, que no els sonava gens la història que jo els explicava.

I capcot, començant a arrossegar un enorme roc costa amunt, torno cap a casa, esgotat... i desolat.

Kyō no kakimono (VI)

Al llarg de les darreres setmanes he anat bastint una gran història. A partir d’una anècdota, d’una petita observació, he creat un personatge, un vell dement, diguem-li A. La història, més que narrar la bogeria d’A., que també, narrarà les nostres, les meves, de bogeries: l’horror de la guerra, la misèria de la postguerra, el desencís de la democràcia, l'extinció del pressent... tot un segle d’Història. Pres per l’entusiasme he fet i refet la biografia d’A., la dels seus pares i la dels seus veïns, i encara la de tota una galeria de petits figurants que ompliran tots i cadascun dels racons de la trama, donant versemblança i coherència, matisant i complementant el desenvolupament dels fets. Després he triat les veus narradores, que seran tres, fragmentàries i subjectives; l’estructura del text, construït a base de miques, sense continuïtat aparent; i els registres del llenguatge, a voltes arcaic i infantil, en general gris i monòton, d’un estàndard de telenotícies.

I finalment, aquest matí, curull d’entusiasme, amb tot ja decidit, incapaç de contenir la impaciència, he corregut a la llibreria a comprar la novel·la, doncs, de ben segur, algú ja la deu haver escrit.

Kyō tara no ryōry o shimashita

Avui he fet un pil-pil. La meva intenció, però, no era pas aquesta, doncs jo només volia sofregir unes restes de bacallà per acompanyar un plat de pasta. Però en veure com el bacallà deixava anar la seva gelatina he tret la paella del foc i he començat a sacsejar-la amb suavitat, obtenint una emulsió que he espessit afegint un poc més d’oli, alhora que continuava amb el bellugueig circular. Finalment he obtingut una salsa espessa que es confonia amb els petits bocins de bacallà, un pil-pil.

Tot plegat una mitja hora a la cuina, menys de cinc minuts per menjar-me'l, i més de tres hores per escriure les vuitanta-set paraules, les insatisfactòries vuitanta-set paraules, del paràgraf anterior.

Gienkin

Escriu l’Enric Sòria a l’Avui sobre el Consell de la Cultura i les Arts, l’ens que ha de donar pas a un nou model de gestió cultural a casa nostra, això és, a una nova manera de distribuir diner públic entre els amics. La polèmica, pel que sembla, rau en quants han de ser els Consellers de l’esmentat Consell, si catorze com diu el projecte de llei, o menys, deu com a màxim, quatre o cinc a poder ser, segons argumenta el mateix Sòria.

Jo proposo que només n’hi hagi un, de membre, Jo, en dErsu_, que, no per res, sóc el favorit dels Déus, l’heterònim de qui això escriu, que així esdevindria, per sempre més, l’únic beneficiari del pressupost de la Conselleria de Cultura, enguany sis-cents set milions quatre-cents setanta-vuit mil dos-cents euros.

Doko e ikitai desu ka (V)

De sobte, en mirar el rellotge, me n’adono que és tard, molt tard, i que si no m’afanyo de valent encara arribaré a misses dites. Així que apresso el pas, però neguitós com estic no en tinc prou, de caminar de pressa, i començo a córrer, accelerant tan com puc, que no és poc, fins que m’haig d’aturar, esbufegant, doncs no puc aguantar el ritme. I aturat a la vorera, recolzant les mans als genolls, encara panteixant, veig venir, enmig del trànsit, el llum verd d’un taxi, que m’apresso a aturar, alçant la mà dreta, amb un dit estès, l’índex, alhora que crido, taxi!!!.

Cap a on? em pregunta el taxista, un cop sóc dins, amarat de suor. No ho sé, li responc, sorprès, no pas de no saber-ho, i ara, sinó de què m’ho pregunti. Tant és, afegeixo amb seguretat, tant és... però haig de ser-hi ja.

Go desu (II)

Empedrat de meló, anuncia el dit cuiner mediàtic, que tot seguit comença a explivar vida i miracles del meló, el fruit de la melonera, planta herbàcia anual de la família de les cucurbitàcies (cucumis melo), de tiges ajagudes i híspides, fulles orbiculars o reniformes, flors grogues i fruits (els melons) en pepònide. I, erudit com ell sol, ens revela que el meló no és una fruita, no, i ara, sinó una hortalissa, nom genèric aplicat a les plantes herbàcies que hom conrea als horts.

I assegut a la sala, enfront del televisor, començo a recordar els anys escolars, quan ens explicaven que les formigues eren insectes, les aranyes aràcnids, i els cargols mol·luscs. Llàstima, però, que mai ens diguéssin que les paraules només són el que són, això és, paraules, allò que hom diu.

Watashi wa keisatsu desu ka

Malmet les collites i delma els ramats, atemoreix als ciutadans i fa insegurs els camins, ningú no gosa viatjar i el comerç es ressent... i, un cop l'any, encara ens exigeix set verges, es lamenta el monarca. Jo l'escolto pacient i li asseguro que a partir d'ara no hauran de témer res, ni ell ni cap dels seus súbdits, que jo els alliberaré del gegant. Drac, em corregeix, primmirat, el majordom del rei, és un drac, no pas un gegant.

Doncs del drac, sentencio. Abans d'anar per feina, però, exposo el meu preu: un terç de les collites i dels ramats, més un impost d’un terç, també, sobre els beneficis del comerç. El monarca, sobtat, s'exclama, incrèdul, però si això és més del mal que ens causa el drac!!! Jo em pensava que tindríeu prou maridant-vos amb la meva filla, com és d'habitud en aquests casos.

Ben pensat, responc, també la mà de la vostra filla.