divendres, 12 d’octubre del 2007

Tabe ni ikimasen ka

Avui el diable m’ha vingut a trobar i m’ha convidat a dinar. Pago jo, trieu restaurant i no us esteu de res, m’ha dit, fatxenda. Doncs anem al Drolma, he respost. I de camí (hem anat caminant, doncs visc a prop) li he comentat que diuen que serveixen una perdiu magnífica, d’Escòcia, però que enguany encara no els ha arribat la tòfona blanca. Doncs menjarem perdiu, m’ha respost, i quan tinguin tòfona hi tornem i pagueu vós, ha sentenciat faceciós.

I ja a la porta del Majèstic, al xamfrà de València amb Passeig de Gràcia, l’he mirat seriós i li he preguntat què em costaria el dinar. Res que no pugueu pagar, m’ha respost, només la vostra ànima immortal, com és norma en aquests casos... és el preu per triomfar, tothom ho sap i sempre va així. Fins i tot, si així ho voleu, de tant en tant us podreu transformar en drac, què sé que us agrada.

Però ja a les postres no m’he pogut estar de dir-li que no tinc ànima, tampoc ambició, i que difícilment podria satisfer el deute. Aleshores el diable ha esclatat en grans riallades i m’ha dit que no passava res, que ell tampoc existia, i que ara tornava, que anava un moment al lavabo. I allà m’he quedat, esperant, fins que ha arribat el cambrer per demanar-me si volia cafè. No gràcies, he respost, només el compte, si us plau. I un cop pagat el dinar he tornat cap a casa, tan sol com havia vingut.

3 comentaris:

  1. Algunes temptacions, com aquests aliments tan ben cuinats, són fins i tot un luxe de déus. I prenc nota de la recomanació.

    ResponElimina
  2. queda pendent relatar, descriure i transmetre l'apat i la satisfacció obtinguda!
    si no tens anima ho dissimules molt bé...
    (i el compte, què tal?)

    ResponElimina