Fatxenda, passejo pel centre de la ciutat amb posat ostentós, tot cercant el reconeixement que hom em deu. Però per molt que somric, que ajudo als invidents a creuar el carrer, recullo les claus que li cauen a una vella i informo als turistes sobre la millor manera d'arribar a allà on volen anar, ningú no m'atura per exclamar-se de la seva sort, la d'haver-me trobat. És per això que finalment pujo dalt d'un banc i crido tot allò que hom hauria de saber, que jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus, a qui Zeus ha reservat la glòria per sempre més. Però, incomprensiblement, ningú no se m'apropa, ningú mostra cap sorpresa, cap interès, acostumats com estem als excèntrics de tot tipus. Si ni tan sols els policies que passen per la plaça em demanen que baixi del banc, no sigui cas que algú els pugui acusar de feixistes.
I és endebades que intento transformar-me en drac, estendre les ales i sobrevolar els carrers estenent el terror, destruint una societat que no em reconeix. Així que, capcot, baixo i aturo un taxi per tornar cap a casa, temorós de ser vist per algun conegut.
Potser dins la teva natura estigui el fet que sols et pots transformar en drac davant el que t'estimen, que sols a ells pots destruir. Qui va fer-te aquest encanteri?
ResponEliminaDersu, controla tus impulsos destructivos. El reconocimiento no puede venir de la "sociedad", sino de los individuos que en ella te quedan más cerca. Y fundamentalmente de aquellos que te importan. Yo, ante el resto, prefiero circular como anónima.
ResponEliminaPor cierto, acabo de darme cuenta de que el cuadro que he escogido para mi post es precisamente el de tu avatar. ¿Habrá sido una jugarreta de mi inconsciente?
Oh dErsu, jo he vingut a escoltar-te. Seràs capaç del que vulguis perquè jo en tinc fe. Ets l'escollit!
ResponElimina