Itawari

Tot i veure'l venir no puc evitar la topada, doncs el cotxe no fa cas del llum vermell. Empès per l'impacte volo pels aires descrivint una bonica trajectòria, una epitrocoide, corba descrita per un punt associat a un cercle que roda sense lliscar sobre un altre cercle, que, de ben segur, em valdria una brillant puntuació en un concurs de salts. Aterro amb els peus per davant entre el roquissar d'uns jardinets propers, amb la sort d’impactar en un terreny sorrenc, on quedo falcat fins a la cintura amb les cames soterrades.

Ràpidament em trobo envoltat per desconeguts, des del conductor del vehicle que m'ha empès fins a passavolants que van d'aquí cap allà. Entre tots, subjectant-me pels braços, m'estiren cap amunt intentant treure'm de la sorra. Però els seus esforços són inútils, doncs he quedat ben travat. Els dic que més que estirar-me el que han de fer és desenterrar-me. Però això donaria molta feina, diu algú, i és tard, afegeix. A més, no disposem d'eines, sentencia el conductor, i hi ha molta roca.

I com qui més qui menys tothom té pressa, acabo trobant-me sol, encastat al terra, en una situació ridícula que em recorda la llegenda d’aquella espasa travada a la roca, que faria rei dels bretons a qui la pogués prendre. Per això no em sorprenc en veure com se m’apropen tot d’homes de baixa estatura vestits de ferro, elm a la testa, que disputen pel privilegi de ser els primers en provar d’arrancar-me, doncs sí, sóc una espasa i estic travada a la roca enmig de la forest.

Finalment és un tal Artús qui em pren. Però no tothom l’accepta com a rei, i el bon Artús ha de començar a estossinar als més obstinats. Al primer cop em desperto sobtat i em trobo al pas de vianants, amb un Ford aturat a pocs centímetres, pensant que, per poc, no acabo volant pels aires, descrivint una bonica trajectòria.