Jūni-gatsu sanjūichi-nichi (II)

Camí d’enlloc, caminant desvagat per la vorera, el veig al meu davant, abillat de manera extravagant amb una perruca enrinxolada i la pell ennegrida de sutge, una mena de capot de rivets daurats i testa coronada. Reparteix els caramels d’una gran bossa entre els marrecs que se li acosten, que no són pas pocs, doncs les llaminadures són de franc. En ser al seu davant allargo la mà i agafo, aprofitant la meva alçada superior, el dolç que anava dirigit al nen que tinc al costat. L’infant, és natural, protesta, però d'un calbot el faig callar, alhora que, educat com sóc, dono les gràcies al repartidor, de nom Baltasar, que resta mut, sobtat, sense saber que dir. Amb un gest inequívoc li faig entendre que si no vol prendre mal, el millor que pot fer és continuar callat, alhora que li prenc la bossa dels caramels, per disgust de la nombrosa canalla que s’aplega al seu voltant, que resta decebuda.

Allunyant-me a poc a poc cerco una paperera on llençar tot aquest dolç, que m'agrada ben poc. I només llençar la bossa, un marrec, el més ràpid de tots, la pren d’entre les deixalles i comença a omplir-se’n la boca, com si presagiés el que a continuació succeeix, doncs en un tres i no res un segon nen, més forçut, li trenca el nas d’un cop de puny i li arrabassa la bossa, per cedir-la tot seguit a un tercer, potser no tan forçut però si més espavilat, que li copeja al cap amb l’ajut d’un post que ha pres d’un contenidor de runa. La unió, però, fa la força, i tres nens, potser germans, coordinen un agosarat moviment envolvent i prenen la bossa, i alhora que els dos més petits intenten contenir a la resta, el més gran comença a endrapar a mans plenes, fins que ennuegat estossega i perd la bossa, que per atzar cau en mans del que sembla ser el més nyicris de tots, que, terroritzat, crida que hi ha prou caramels per a tothom, que només se’ls han de repartir equitativament. És inútil, abans que pugui llençar la bossa i fugir, una pluja de pedres el deixa estès enmig d’un bassal de sang, i la lluita es generalitza. Per posar pau, diu, arriba el pare d’un dels nens, que a cops de bastó comença a fer estralls entre la canilla, que, un cop recuperada de la sorpresa, s’uneixen en la seva feblesa contra l’adult, que no triga a caure amb el cap esberlat, ferit de mort.

Quan arriba la policia la vorera és un bassal de sang on suren restes de caramels esmicolats, immenjables, barrejats amb les despulles dels més dèbils. El policia de més grau se m’apropa i em pregunta si sé que ha passat, i jo m’excuso, fent un gest de desolació, què voleu, responc, c’est la vie, i abans de marxar li desitjo un bon any.