Watashi no tokei

Avui he somniat que em volien prendre el rellotge, un bonic Hamilton de la sèrie Khaki. Jo em trobava en dificultats i necessitava l’ajut d’un desconegut, que exigia el meu rellotge com a pagament pels seus serveis. Escandalitzat, jo considerava que el seu ajut (un acte humanitari) havia de ser de franc, donades les circumstàncies, i li feia notar que la corretja del rellotge estava molt deteriorada (tant és, responia ell, la canviaré) o que el model que jo portava era de senyora, i que si bé a mi ja m’esqueia, doncs el meu canell és ben escanyolit, a ell li quedaria ridícul, amb aquells braços forçuts (tant és, repetia, l’obsequiaré a la meva esposa). Sense saber que més dir em treia el rellotge i l’hi allargava, però, tan aviat com ell el prenia amb les seves mans, el rellotge començava a perdre peces (petites molles, minúscules rodetes, cargols microscòpics), fins que tot ell es convertia en una sorra fina que se li escolava d’entre els dits. Aleshores jo només havia d’ajupir-me, recollir el rellotge (miraculosament reconstruït) del terra, i acomiadar-me amb educació abans de tornar cap a casa, doncs les dificultats, sembla ser, havien desaparegut.