Kyō sai o mimashita

Aquest matí m’he trobat un rinoceront al carrer Casp, ja saben, un mamífer perissodàctil de la família dels rinoceròtids, d’imponent presència i espectacular banyam. Potser, en començar a llegir el text, han pogut pensar que el que m’he trobat ha estat una reproducció d’un rinoceront, de pelfa o de plàstic, feta per goig de la canalla, que a algú li ha caigut quan caminava per la vorera. Però no, m’he trobat un rinoceront de veritat. Jo no acostumo a fer gaire esment d’allò que trobo o veig pel carrer, pel molt estrany que sigui, doncs m’agrada respectar la intimitat de tothom i comportar-me amb discreció, però trobar-se un rinoceront passa de mida. És per això que he restat palplantat al seu davant, amb els ulls ben oberts i sense saber que fer: passo pel seu costat o no passo? Canvio de vorera o giro cua? Aviso a un guàrdia? Com que portava pressa he decidit passar pel seu costat intentant no fer soroll (diuen que els rinoceronts tenen l'oïda molt fina però són curts de vista), però l’animal m’ha degut intuir, o potser m’ha ensumat, i girant la testa cap a mi m’ha preguntat molt educadament per la casa Calvet. Jo ja estic acostumat a què em preguntin per la casa Calvet, doncs per ser una obra del senyor Gaudí és prou discreta, i molts turistes, d’habitud japonesos, no la saben veure tot i tenir-la al seu davant. El mateix li passava al rinoceront, que era just al costat de la porta del restaurant que hi ha als baixos. Jo li he respost que era al seu davant, i l’animal, molt amable, m’ha donat les gràcies i m’ha desitjat que passés un bon dia. Jo també li he desitjat un bon dia i he continuat el meu camí, pensant que tot això, estaran d’acord amb mi, bé es mereixia unes línies.