Kinō gekijō ni ikimashita (II)

Venga... le faccio vedere una cosa... Guardi, qua, sotto questo baffo... qua, vede che bel tubero violaceo? Sa come si chiama questo? Ah, un nome dolcissimo... più dolce d'una caramella: Epitelioma, si chiama. Pronunzii, sentirà che dolcezza: epitelioma... La morte, capisce? è passata. M'ha ficcato questo fiore in bocca, e m'ha detto: Tientelo, caro: ripasserò fra otto o dieci mesi!

Ma ci sono albicocche così buone. Però hi ha uns albercocs tan bons, en traducció catalana. La frase, no m’ho negaran, és esplèndida, doncs que en són de bons, els albercocs. I no s’hi val a dir que no els agraden els albercocs, doncs qui diu albercocs diu maduixes, taronges o pomes, peres o figues, castanyes o magranes, ametlles o prunes, cireres o préssecs, nous o serves, llimones o codony, síndries o raïm. Què no els agrada la saborosa fruita? I qui parla de fruita? No pas jo, tampoc Pirandello, l’autor.

Però hi ha uns albercocs tan bons, s’excusa el protagonista després d’afirmar que ell mateix es llevaria la vida un cop que la mort li ha estat anunciada en forma de melodiós epitelioma, tumor maligne de la pell, als llavis en el seu cas, d’aquí el títol L'Uomo dal Fiore in Bocca.

Fins el vint-i-set d’abril sota les voltes gòtiques de la Biblioteca de Catalunya.