Orimasu

Un cop fet el cim només em resta davallar. Primer amb cura, doncs la roca és vertical i trobo poca presa on subjectar-me, i tot seguit arrossegant el pedruscall d'un inestable tarter. Després continuo per un agradós prat de gramínies, on corro costa avall, fins que un bosc d'avetoses m'embolcalla i haig de moderar la meva empenta. No hi fa res, doncs de seguida torno a córrer per un corriol que baixa fent ziga-zagues, fins que trobo el llit sec d'un torrent per on faig drecera, barranc avall, a l'obaga d'un bosc de ribera que mor en un imponent espadat que em barra el pas. Sort d'uns esglaons tallats a la roca que es perden en un mar de boira, on sense dubtar-ho m'hi capbusso fins perdre la noció del temps, doncs tanta és la cura que haig de tenir per a no entrebancar-me, que ja no sé si fa molt o poc que era al cim, si fa molt o poc que davallo, si fa molt o poc que sóc a les escales. Fins que desorientat, pres d'un cert desassossec, m'aturo, fart de no arribar enlloc, ple de neguit. Però tornar enrere, escales i torrent amunt, em sembla una follia, i torno a davallar enmig d'una boira que s'espesseix per moments i que em fa aturar sovint, estossegant, xop de suor, sufocat per una estranya escalfor que sembla sortir de la terra. Em trec la motxilla i la roba, que abandono sobre els esglaons, i sigui per inèrcia o per la impossibilitat de tornar enrere, m'apresso de nou escales avall, saltant els esglaons de dos en dos, de tres en tres, fins que rere un revolt, assegut en una gran fita de pedra, el trobo, somrient, vestit de vint-i-un botons. Ell, en veure'm, somriu encara més, s'aixeca, i allargant-me la mà em saluda, llagoter, sigueu benvingut a casa vostre, estimat, sigueu benvingut a l'infern.

Densha ni ikimasu

Perdut al Vallés crec trepitjar una formiga. Si més no, en aixecar el peu esquerre per fer una passa veig una formiga rebregada allà on instants abans hi era el meu peu. Per tranquil·litzar-los afegiré que l'insecte es refà, recull una clofolla de llavor de gira-sol que hi ha al seu costat, i marxa vés a saber on, doncs no el puc seguir en ser distret per una veu de dona que em pregunta si tinc una mica de xocolata. Com suposo que no faig posat de mestre pastisser, ni de venedor ambulant de llaminadures, dedueixo que no em demana cap producte alimentari obtingut de la pasta de cacau, sinó alguna substància psicoactiva amb efectes depressors sobre el sistema nerviós. Sigui com sigui m'excuso i aprofito per pujar al tren que acaba d'aturar-se al costat de l'andana on sóc, esperant-lo, de fa estona.

Ja assegut dalt del tren obro a l'atzar el petit diccionari que porto, on trobo tres possibles accepcions pel verb trepitjar, (1) posar els peus damunt d'una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s'hi, (2) esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la, i (3) tractar algú amb el més gran menyspreu, humiliar-lo en el seu honor, en la seva dignitat. És per això que esmeno la primera frase del paràgraf anterior, i on pensava escriure perdut al Vallès trepitjo una formiga, escric perdut al Vallés crec trepitjar una formiga. Satisfet amb l'esmena tanco el diccionari, baixo del tren aprofitant que de nou és aturat en alguna estació, i transformat en formiga espero que s'aixequi el peu que creu treptijar-me, recullo una clofolla de llavor de gira-sol que trobo al meu costat, i torno cap al formiguer, cau on habiten les formigues en societat.

Daigaku ni ikitai desu

I és que les nostres universitats, com afirma Eric Hobsbawn, són dominades per escriptors i poetes mediocres que han trobat en la docència no solament la manera de guanyar-se el pa, sinó també de divagar indefinidament i sense substància sobre creacions artístiques, confegint-ne interpretacions xifrades per poder-les disseccionar escolàsticament en seminaris mancats de llum i vida.

Escriu l'Antoni Llena a Per l'ull de l'art.

Atesa la meva inqüestionable mediocritat, la inintel·ligibilitat vàcua del meu discurs, i la meva indubtable capacitat per ajuntar paraules de manera indefinida, proclamo aquí el meu dret inalienable a una plaça docent, amb catorze pagues anuals i trenta dies de vacances, de preferència al campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, que no per res, és el que tinc més a prop de casa.

Kesa hon-ya ni ikimashita

Aquest matí he anat a comprar llibres. He sortit de casa i he caminat fins a la cantonada, he tombat a l'esquerra per Casp, he creuat els carrers Girona, Bruc i Roger de Llúria, i a Pau Claris he tombat cap a la dreta, on de seguit he trobat a mà esquerre la llibreria on acostumo a anar. Una llibreria no gaire gran, però potser una de les més reconegudes de la ciutat on visc, que casualment és el cap i casal, segons diuen. Primer he mirat la taula de llibres recomanats, després la de novetats, i finalment he vagarejat pels prestatges amb el fons, on he buscat a alguns dels autors que m'abelleix llegir. Dino Buzzati i Elies Canetti als prestatges de literatura en italià, Robert Musil i Joseph Roth als de literatura en alemany, Herman Melville i Oscar Wilde als de literatura en anglès, per dir alguns noms. Autors prou coneguts per tothom i que no haurien de faltar en el catàleg de traduccions de qualsevol llengua decent. Però, com sempre, o no he trobat res o he trobat llibres que ja he llegit, potser més d'un cop i de dos. Abans de sortir he agafat quatre novetats i un Flaubert.

De tornada a casa he tornat a pensar que és una llàstima que jo prefereixi llegir en català, doncs si ho fes en castellà no tindria cap maldecap per trobar tot allò que busqués i encara més, i perdonin el rodolí.

Dare ga watashi desu ka

Desvagat, assegut en un banc al mig d'un concorregut passeig, passo l'estona contemplant als desconeguts que van i venen d'aquí cap allà. Imagino les seves vides i penso que potser fora bo ser algú d'ells. Per això començo a fixar-me amb més cura en tothom que hi passa, per decidir qui vull ser. Però ningú em fa el pes, ni grans ni petits, ni homes ni dones, doncs tothom és massa prim o massa gras, massa alt o massa baix, porta unes sabates d'allò més desafortunades o parla massa fort. I no és fins després de molt triar i remenar que veig a algú que em fa prou patxoca, però va apressat, massa, i poc que vull anar amb presses, jo.

I així m'entretinc, fins que em ve a buscar la meva companya per tornar cap a casa, doncs la petita ja ha jugat prou al sorral. És aleshores que ho veig clar, d'una obvietat que esborrona, vull ser la meva companya, que per alguna cosa és la poma escollida. Ella és bondadosa i agraïda, humil i amable, cortès i constant, sàvia i respectuosa, justa i tolerant, digna i misericordiosa, ferma i generosa, franca i pacient, treballadora i coratjosa, prudent i pietosa, honesta i diligent, lleial i amorosa... i fa un goig que no es poden ni imaginar.

Però tampoc pot ser, doncs ser ella voldria dir conviure amb algú com jo, i això, és clar, fora un suplici, del llatí supplicium.

Kyō toriniku o tabemashita ka

Avui he vist un estruç, struthio camelus, ocell de l'ordre dels struthioniformes, família dels struthionidae, més semblant a una girafa que no pas a un pardal, que campava al davant del mas on he fet nit. Poruc m'he fet fotografiar al seu costat, he tocat amb el dit índex el plomall de les seves ales, i li he acaronat el cap amb el palmell de la mà. Cada cop més confiat he jugat a encalçar-lo, i rialler he fugit de les ràpides escomeses del seu bec. Després de molt xalar he acabat esgotat, m'he eixugat la suor del front amb un mocador, i he anat a dinar. Assegut al menjador he llegit amb atenció la carta del restaurant, i sense dubtar-ho he demanat amanida i un filet d'estruç molt poc fet (tendríssim, segons el cambrer), acompanyat pel vi de la casa, que prou bo ha estat. I a l'hora de pagar he preguntat si em podien donar alguna ploma de l'animal, com a record, he afegit.

Kochira wa Polzet-kun desu

Amb la mirada baixa, capficat en les meves nicieses, veig sobre el panot de la vorera una petita moneda d'acer recobert de coure, d'un, dos o cinc cèntims d'euro. És tan poc el seu valor que no em prenc la molèstia d'ajupir-me a collir-la, i si no fos per què en fer una passa veig una segona moneda, en tot idèntica a l'anterior, no escriuria això. Però en veure la segona moneda imagino una tercera, una quarta i una infinitat de monedes fent filera, separades totes elles la distància d'una passa, que em recorden la història de'n Polzet, el nen que era tan petit com el dit polze d'una mà.

Vet aquí que els pares d'en Polzet eren tan pobres que decidiren abandonar als seus set fills al mig del bosc. Però en Polzet, coneixedor de les intencions paternes, s'omplí les butxaques de pedretes per anar abandonant pel camí. Així, un cop sols al bosc, Polzet i els seus germans pogueren tornar a casa gràcies al rastre de pedretes, per satisfacció de pare i mare, que ja es penedien de la seva acció, doncs ara la fortuna els somreia. Però la sort és capriciosa, i en ser atuïts de nou per la pobresa els pares d'en Polzet decidiren abandonar de nou als seus fills. Aquest cop en Polzet va marcar el camí amb petites molles de pa, que, ai las, serviren d'aliment a la golafreria dels ocells. Perdut al bosc, Polzet visqué aventures meravelloses que finalitzaren amb la família reunida de nou, aquest cop enmig de grans riqueses.

I així vaig fent, camí de casa, amb les aventures d'en Polzet al magí, i deu cèntims més a la butxaca.

Chotto matte kudasai (VIII)

Aquest cop em ve a buscar a casa, a l'habitació que em fa de despatx. Sense dir res deixa la dalla recolzada a la llibreria i s'asseu a la cadira del meu davant. Jo faig com si no el veiés i continuo escrivint, amb la mirada fixa a la pantalla de l'ordinador. Aleshores ell gargalleja per cridar la meva atenció, però jo l'ignoro, doncs no és més que un personatge de ficció fruït de la meva fantasia. Us he vingut a buscar per tercera vegada, diu. Jo no li responc res i faig com qui sent ploure. A més, plou. Encara mai ningú m'havia burlat d'aquesta manera, afegeix, i jo, com si fos sord, m'aixeco per consultar una dada al diccionari mitològic. Però aquesta vegada és la bona... au, anem, sense marraneries. Però jo torno a escriure amb la mirada fixa al monitor. Parlo jo o passa un carro, em crida, alhora que amb gest precís assenyala l'ordinador, que esclata en una breu flamarada. Va anem, riu, ara burleta. Jo, impassible, busco un full en blanc al calaix, que també crema sobtat, com la taula, l'habitació, el pis sencer, tot l'edifici, l'arbre del davant, els cotxes aparcats a la vorera, quatre vianants i dos llebrers.

I a la vorera del davant, envoltats de bombers, policies i badocs que fan la seva feina, la meva companya em pregunta com ens ho farem, ara que el foc ens ho ha pres tot. Ficció, li responc, tot això no és més que ficció, tu mateixa ho vas dir.

Nodo ga itai desu

Senyors, què volen que els digui... he dormit malament, tinc febre i estic cansat. A l'empassar saliva noto dolor a la gola, i crec que tinc angines, inflamació de la faringe de probable origen bacterià. A primera hora de la tarda trucaré al meu metge, tota una eminència, per demanar hora. A la seva consulta parlarem de tot i res, després li explicaré el motiu de la meva visita, i tot seguit em prendrà el pols als dos canells, la pressió als dos braços, m'inspeccionarà la gola amb l'ajut d'una petita espàtula de fusta, i amb un estetoscopi auscultarà els sons del meu cos. Dues hores després sortiré amb la recepta d'algun antibiòtic, i tot i que a l'endemà ja em trobaré força millor, em prendré les píndoles seguint la prescripció corresponent. Potser, si les angines són lleus, enlloc de l'antibiòtic em receptarà algun compost de iode per gargallejar, o algun xarop de mal gust. Sigui com sigui seguiré amb exactitud les seves instruccions, i no dubto que recuperaré les forces, la febre marxarà, i tornaré a empassar saliva o aliments (avui canelons d'espinacs amb panses i pinyons) sense cap molèstia.

I si escric tot això no és pas per dir-los que tinc mal de coll, encara menys per a què em desitgin una ràpida recuperació, doncs que són avui en dia unes angines, a casa nostra, fora d'una enutjosa molèstia. És només, que, en posar-ho per escrit, espero que esdevingui ficció.