Doncs això, tot i que demà tampoc agafaré cap avió ni marxaré gaire lluny, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.
dijous, 31 de juliol del 2008
dimecres, 30 de juliol del 2008
Kochira wa Síssif-sama desu (IV)
Desvagat, assegut al sofà, contemplo com la petita A. agafa un drap de cuina i el deixa sobre una de les butaques de la sala, i com tot seguit el pren de nou i el porta al calaix on era fa un moment. Fet això el torna a prendre i el tornar a deixar sobre la butaca, d'on el pren de nou i el porta al calaix. Tot seguit cap a la butaca, després al calaix, butaca, calaix, butaca, calaix... així fins que la interrompo amb alguna niciesa, com ara canviar-li el bolquer o donar-li de menjar.
És aleshores que penso que potser Síssif no complia cap càstig, només que, un cop hostatjat a l'Hades i lliure d'obligacions, feia allò que més li plaïa, això és, arrossegar una enorme pedra d'alt d'un turó per deixar-la caure tot seguit pendent avall, doncs bé hem de fer alguna cosa per passar l'estona, ni que sigui passejar un drap de cuina d'aquí cap allà, arrossegar rocs amunt i avall, o teclejar sense solta ni volta. Tants caps, tants barrets.
diumenge, 27 de juliol del 2008
Kochira wa Queequeg-san desu
És a la taula del costat, prenent una copa de vi escumós, i només llambregar-lo l'identifico tot seguit, doncs sens dubte és en Queequeg, l'arponer que en companyia del capità Ahab encalçava la mítica balena blanca. De pell entre fosca i porpra, tota tatuada seguint el dibuix d'un escaquer, i amb la testa afaitada, excepció feta d'un petit floc de cabells nuat sobre el front, en tot és idèntic a la descripció que d'ell fa Melville, doncs fins i tot fa pipades a una mena de tomahawk que sembla servir-li de cassoleta per l'herba. Això sí, enlloc de l'arpó preceptiu tragina una planxa de fusta muntada sobre quatre rodes, que recolza a la cadira on és assegut, al carrer Ferlandina, a tocar del MACBA.
I és tanta la meva badoqueria que no triga a adonar-se de la meva atenció i em demana, displicent, si vull alguna cosa. No res, responc, no res, doncs per molt que tinc mil preguntes a fer-li, sempre m'ha agradat ser respectuós amb la intimitat dels famosos.
dijous, 24 de juliol del 2008
Ō-sama no ojō-san
Diuen que la filla del bon rei s'estava a la finestra quan passaren tres tambors que tornaven de la guerra, el més petit dels quals portava un ram de rosetes. Diuen que la filla del bon rei va demanar al petit tambor que l'obsequiés amb una de les rosetes del ram, i diuen que el petit tambor li respongué que donzella qui l'haurà, serà l'esposa meva. Diuen que la filla del bon rei es mostrà disposada a maridar-se amb el petit tambor, si els seus pares acceptaven donar-la. Diuen que el petit tambor anà a trobar al bon rei, i en fer-li saber que ell també era fill de reis, dels reis d'Anglaterra, el bon rei es mostrà complagut i l'acceptà com a gendre. Diuen que aleshores el petit tambor menyspreà al bon rei, també a la seva filla, doncs al seu país, va dir, n'hi ha de molt més belles.
dilluns, 21 de juliol del 2008
Tunda-san desu ka, Tanner-san desu ka
En aquella hora, allí era el meu amic Tunda, trenta-dos anys, bo i sa, un home jove, fort, amb tota mena de talents, a la plaça davant de la Madeleine, enmig de la capital del món, i no sabia què fer. No tenia cap ofici, cap amor, cap alegria, cap esperança, cap ambició, ni tan sols cap egoisme. De tan sobrer com ell, no n'hi havia ningú al mon.
Conclou Joseph Roth a La fugida sense fi, referint-se al protagonista de la novel·la, Franz Tunda.
A les pàgines de Els germans Tanner, de Robert Walser, trobem a Simon Tanner, un jove que té tots els oficis, tots els amors, totes les alegries, totes les esperances, totes les ambicions i, fins i tot, tots els egoismes. I potser és per això, per ser oposat en tot, que al llarg de les menys de dues-centes pàgines de la novel·la de Roth, Franz Tunda em recorda a Simon Tanner, talment fossin la mateixa persona i la diferència de noms només fos un error d'impremta. Doncs sigui per excés, sigui per defecte, tots dos s'acaben trobant sobrers entre els seu semblants. Com Walser, com Roth.
dijous, 17 de juliol del 2008
Hokori
L'orgull, en tant que excés d'estima d'un mateix, m'és un sentiment molt preuat, alhora que l'orgull, en tant que excés d'estima dels propis mèrits, em resulta odiós, doncs entenc que hom resti cofoi de ser qui és, altrament fora enutjós viure, però pretendre justificar aquest cofoisme en uns suposats mèrits només pot ser fruït del desvergonyiment o de la ignorància, dos atributs que no conviden, en cap cas, a treure pit, la més menyspreable i la més habitual de les maneres que hom té de mostrar el seu orgull, en tant que excés d'estima dels propis mèrits.
dilluns, 14 de juliol del 2008
Madame Bovary o yomimashita
A Madame Bovary Flaubert és cruel. És cruel amb els seus personatges, tots ells carregats de defectes i orfes de virtuts, o prou babaus com per ser l'ase de tots els cops i acabar esllomats. Però sobretot és cruel amb els que imagina que són els seus lectors, els models inspiradors dels seus personatges, l'odiosa burgesia que li és contemporània. Molt lluny de l'educació sentimental, on Flaubert, potser amansit pels anys, es mostra indulgent amb les flaqueses humanes, a Madame Bovary l'acarnissament no té treva, i el final és d'una crueltat que esborrona.
És potser per això que es diu que amb Flaubert es deixa enrere el romanticisme i comença el realisme, també dit naturalisme, doncs res de més real que la crueltat, si parlem de relacions humanes. Però tot això, és clar, no són més que romanços davant del que verament importa, això és, la bellesa, la bellesa de l'obra de Flaubert.
divendres, 11 de juliol del 2008
Kochira wa Romera-san desu
Els relats de la intimitat, de Marc Romera, són grans remolins que ens xuclen enmig d'una mar grossa de subordinades que semblen no tenir aturador. Des de les primeres línies quedem atrapats en un moviment circular bastit a base de repeticions, que primer no sabem cap a on va, després ens pensem que sí, i tot seguit trobem que no va enlloc, o potser sí, però que tant és. Enmig de cercles sense fi, empesos per la força centrípeta de la paraula, tant pot ser que gaudim de la prosa interminable de Romera (com el marrec que xala de valent donant voltes dalt dels cavallets), com que acabem ben marejats de tanta giragonsa, talment ens trobéssim tancats dins el tambor d'una rentadora en ple centrifugat.
Jo, particularment, he trobat plaent el segon relat, el viatger, potser perquè és l'únic amb traca final, i, molt en el fons, crec que tinc una certa debilitat per la pirotècnia.
dimecres, 9 de juliol del 2008
Ima
... viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla d'auró [...], no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar, com una carbassa que sura pel riu; d'això se'n diu ukiyo.
I les paraules d'Asai Ryoi em recorden la màxima que tot sovint llegeixo camí del despatx, pintada grollerament sobre una element del mobiliari urbà, carpe diem, segons el conegut hexàmetre d'Horaci, carpe diem quam minimum credula postero. Però... com aprofitar el present si no és amb la delectança d'imaginar el futur? un futur que, preguem als Déus, mai esdevingui present.
diumenge, 6 de juliol del 2008
Kinō gekijō ni ikimashita (III)
Enmig dels aplaudiments, amb els quinze actors saludant al públic, un home (sens dubte amic de la facècia) s'alça i demana per l'autor. Sí, sí, l'autor, l'autor, se li afegeixen altres veus, i al poc és tot el públic qui, picant de mans rítmicament, demana per l'autor. Finalment, en resposta a la sorollosa demanda dels més de cent-cinquanta espectador que omplim la nau gòtica, surt per una porta lateral un home baixet, de calba generosa i bigotis de mosqueter, abillat de manera estrafolària amb gorguera i coll alt, casaca curta de grans espatlles, calces de vellut amb filigranes d'or i botes altes de camussa. I enmig d'un silenci sepulcral, doncs tothom resta aturat davant la imprevista aparició, el petit homenet s'escura la gola i ens adreça unes incomprensibles paraules, talment parlés l'anglès de finals del segle setze, principis del disset. És aleshores que la meva companya, parlant-me ben fluix a l'orella, em recorda que a l'arribar a casa haig de treure del congelador el sofregit que va sobrar l'altre dia. Per a l'arrós de demà, afegeix.
dijous, 3 de juliol del 2008
Kakimasu
Escriure és pensar, però pensar d'una certa manera, la principal característica de la qual és la lentitud. A diferència de l'excepcional prestesa dels circuits neuronals a l'hora de fer volar coloms, o de la immediatesa de la parla, el fet d'escriure requereix d'un cert lapse de temps per executar el propi procés físic de l'escriptura, doncs la mà, per molt ràpida que sigui, demana el seu temps. És aquest lapse de temps el què defineix el fet d'escriure, aquesta distància entre el pensament que l'origina i la paraula escrita resultant, que ben aprofitada dóna consistència al primer i elegància a la segona. Essent consistència i elegància el màxim a que podem aspirar si parlem de pensament, escriptura inclosa.
I tot i que no es pot establir un principi universal, i que les excepcions són nombroses, minimitzar aquest lapse de temps no em sembla una bona pensada, a no ser, és clar, que parlem de mecanografia, habilitat de fer anar un teclat.
dimarts, 1 de juliol del 2008
Èdip no monogatari
Per un instant oblido qui és Antígona i resto perplex quan sento el seu nom. Sí, la incestuosa filla d'Èdip, m'aclareixen. Èdip? pregunto. Sí Èdip, del casal dels Labdàcides, a Tebes, fill i marit de Iocasta, pare d'Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices, afegeix el meu interlocutor, potser jo mateix. És clar, és clar, responc, més que res per evitar un altre reguitzell de noms que ara no em diuen res. Però resto sorprès, doncs no és habitual que hom s'amulleri amb la seva mare, i començo a imaginar com devia anar tot plegat.
Potser Èdip fou abandonat només nàixer, i en arribar a l'ardor de la jovenesa es trobà al seu pare, a qui no reconegué, i a qui donà mort per alguna disputa absurda, doncs les disputes ja ho acostumen a ser, d'absurdes, sobretot les violentes. Després, sense tampoc reconèixer-la, devia prendre com a muller a aquella que l'infantà, a qui prenyà quatre cops, doncs Èdip devia ser un jove de sang calenta, prest per l'ofensa o pels plaers de la colga, segons les circumstàncies. Anys després, en atènyer la maduresa, algun fet extraordinari devia fer adonar Èdip del veritable abast dels seus actes anteriors, i pres de dolor no fora estrany que es llevés els ulls i fugis ben lluny, deixant com a herència a la seva nissaga la maledicció del seu incest, també del seu parricidi.
Quan a grans trets li exposo l'argument, el meu interlocutor em respon que no digui bajanades, que tot això ja està més que escrit, i molt ben escrit, afegeix. És clar, és clar, responc jo, verament alleujat.