Caminant apressat, camí de casa, m'aturo desconcertat en una cruïlla, doncs no recordo si haig de girar a l'esquerra, a la dreta, o continuar recte. Dubtós em fixo en les tres opcions que tinc al meu davant, però cap d'elles em resulta coneguda, com si mai les hagués vist abans. Em tombo per comprovar si he seguit el camí habitual, però tampoc sé reconèixer el carrer per on he vingut. Miro de nou cap endavant i torno a dubtar, i m'apropo a un assalariat de l'ajuntament que multa als vehicles estacionats per demanar-li per on haig d'anar. Perdoni, per anar a casa meva, li pregunto. On viu vostè?, em respon. A casa meva, és clar, dic jo. I on és casa seva, a quin carrer? em talla, abans d'afegir, va, no veu que tinc feina i no estic per bromes? Desorientat, doncs tampoc puc recordar la meva adreça, m'assec en un banc proper on m'entretinc mirant a qui passa pel meu davant, per si de cas algú m'és conegut i puc demanar-li ajut o, millor encara, per si a algú li sóc conegut i m'ofereix el seu ajut.
Fins que en hora fosca em troba, diu ser la meva parella, i després d'assegurar-se que em trobo bé em renya pel meu capteniment, doncs m'has fet patir de valent, afegeix. Jo entomo la meva culpa, prometo esmenar-me, i, agafat de la mà em deixo portar cap a casa, a on, em diu, tenim gamba vermella per sopar, que sembla ser que m'agrada d'allò més.
ei això em passa quan vaig molt capficada pel carrer. és una sensació molt angoixant, de cop no saber on ets ni com hi has arribat.
ResponEliminagamba vermella per sopar? n'hi ha que tenen sort!
Sería un alivio que de cuando en cuando apareciera alguien que dijera saber quién soy y encima me hubiera preparado la cena. Así todo sería mucho más fácil.
ResponEliminaUn beso