En referir-se a l'obra de Gustave Flaubert hom acostuma a servir-se de la paraula realisme, un mot que em desplau, i no pas poc. Jo m'estimo més parlar de versemblança, i dir que l'obra de Flaubert és versemblant, però d'una versemblança que no neix de la correspondència més o menys fidedigna entre obra i realitat, doncs Flaubert era novel·lista, és a dir, escrivia ficció. La seva versemblança és resultat d'un estil que descriu o inventa (això tant és) amb minuciositat i precisió l'escenari on actuen els seus personatges, fins a fer-nos-el tan creïble com el nostre propi món, aquell en què nosaltres mateixos anem d'aquí cap allà fent el que podem. I tinguin per cert que tan gran era l'habilitat de Flaubert que, d'haver-ho volgut, ens hagués fet versemblant qualsevol escenari, fins el més impossible, per molt que estigués poblat per persones honestes i bondadoses.
Dit això, trobo que tot això del realisme, del naturalisme, del verisme o de la versemblança, no són més que romanços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada