Quinoko o tabetai desu

Aquest migdia, camí de casa, m'he imaginat immortal. També m'he imaginat ric i jove, ple de salut, intel·ligència i bellesa, doncs qui vol immortalitzar la pobresa o l'estupidesa? Ben cofoi m'he vist vivint al camp, en un vell casalot envoltat per un ombrívol jardí, malbaratant el meu infinit temps en nicieses, i menjant els abundosos bolets dels boscos dels voltants que ningú més que jo collia. N'hi havia a manta, i era tot un plaer menjar, dia sí dia també, pa amb oli de tòfona i cristalls de sal, carpaccio d'ous de reig, xampinyons amanits amb vinagre balsàmic, crema de rovellons i escalunyes, bacallà confitat amb ceba i rossinyols, patates trinxades amb col i potes de perdiu, sopa de soba amb ou cru i tempura de trompetes i camagrocs, truita d'ous de guatlla amb fredolics i escarlets, arrós de ceps amb faves i escarxofes, tirabecs saltats amb múrgoles, futo-maki de llenegues amb salmó, i mil tipus més de bolets, doncs fins la gírgola més humil o l'amanita més metzinosa m'eren ben saboroses.

Aquest migdia, camí de casa, tenia gana.