Hyō

La llengua catalana té un mínim de vint preposicions, sis d'àtones o febles, a, amb, de, en, per i per a, i catorze de tòniques o fortes, subdividides aquestes darreres en simples, que en són deu, cap, contra, devers/envers/vers, entre, fins, malgrat, pro, segons, sense i ultra (potser alguna més, si no filem gaire prim), i compostes, que en són quatre, cap a, com a, des de i fins a. De preposicions en llengua castellana vaig memoritzar una llista de divuit en els meus anys escolars, però el castellà en té més, vint-i-tres pel cap baix: les divuit de la meva llista, a, ante, bajo, con, contra, de, desde, en, entre, hacia, hasta, para, por, según, sin, so, sobre i tras, a més de cabe, un bonic arcaisme, durante i mediante, que potser caigueren de la llista o de la meva memòria per ser massa llargues, doncs trobo que una preposició com cal no hauria de tenir més de dues síl·labes, a poder ser una, i dues que semblen ser noves, pro i vía.

Tot això de les preposicions ve a compte de res. És, només, que m'agrada escriure llistes, i les preposicions, partícules invariables que expressen la relació entre un element sintàctic qualsevol i el seu complement, són ben agradables de llistar.