O-namae wa nan desu ka (III)

Amb el pas dels anys més d'un i de dos ensopeguen amb les meves cames, en ser expulsats de dins, però no els paro cap atenció, ni miro de provocar-los per poder bescanviar el meu lloc pel seu, doncs... a on aniria? aquí tinc el saborós aiguardent que és tot el que necessito, i els meus dies transcorren lliures de maldecaps. De tant en tant capto alguna moneda, i el bell minyó que tan amablement m'omple l'ampolla em va a comprar alguna altra beguda, d'habitud aromatitzada amb ginebrons, que em deixa a la boca un gust d'allò més agradós. Sóc feliç, doncs sóc al millor dels mons. Per això resto enutjat quan algú de dins surt a parlar amb mi. Sembla ser que volen que passi, que el meu capteniment de tots aquests anys els ha satisfet d'allò més, i que si així em plau tinc les portes obertes. Tot i l'enuig crec recordar que sí, que temps enrere jo havia volgut entrar i havia fet grans esforços per aconseguir-ho, tants, que de sobte m'enllamineixo amb la idea, recordo les velles ambicions que creia ja oblidades, i penso que sí, que ara el moment és arribat. Envanit trec pit i subjectant-me a l'espatlla del bell minyó entro dins fent tentines.

Però tot plegat no ha estat més que una facècia. Només entrar m'entrebanco i caic, doncs el bidell s'ha acotxat al meu davant per obstaculitzar-me, moment que aprofiten per posar-me unes orelles de ruc i fer-me bramar a bastonades, alhora que em ruixen amb el meu aiguardent. Aquesta, però, és la gota que fa vessar el got, i dolgut estenc les ales i m'alço traient foc per la boca, transformat novament en drac. Amb les urpes cerco d'esquarterar-los, però continuo cec, les ales m'ensopeguen amb les parets i el meu foc em crema l'aspra pell i caic, enmig de les rialles, doncs sembla ser que la meva còlera no ha estat més que un divertiment, i un cop a terra els cops són tants que de seguida perdo la consciència.