Si en una hipotètica carta als Reis d'Orient hagués fet una llista amb tot allò que em plauria trobar en una novel·la, de ben segur que a la diada de Reis corresponent m'hagués trobat amb un exemplar de L'home manuscrit de Manuel Baixauli embolicat amb un llaç. I és potser per això, pel desencís que acostuma a acompanyar l'acompliment d'un desig, que la lectura de la novel·la del senyor Baixauli no m'ha acabat de plaure. Però el meu desencís no és imputable a l'autor, doncs només faltaria que a partir d'ara els autors haguessin d'escriure en contra dels desitjos dels seus hipotètics lectors, quan és cosa sabuda que un autor com cal ha d'ignorar als seus lectors, essent com som els lectors del tot innecessaris i ben sovint indesitjables. És, només, que en ser la novel·la segons el meu desig, talment l'hagués encomanada, tant la trama com els recursos narratius del senyor Baixauli se'm feien previsibles, doncs és clar, abans de llegir-la, jo ja l'havia desitjat, tota, o quasi, doncs, creguin-me, mai he volgut robar cap meló.
Doncs he llegit, navegant pels blocs, una caterva de comentaris sobre la novel·la de Baixauli. Molts elogian-la i alguns, pocs, criticant-la. El que no m'esperava mai era llegir a algú que L'home manuscrit és "previsible".
ResponEliminaA veure si tu ets tan raret com el Baixauli.
Per mi és, sobretot, un llibre superestrany. (En tot cas, un gran llibre, pel que té d'inquietant).
(Allò de l'Albat, previsible?)