Kono kujira wa shiroi desu

Acompanyat per una tripulació de braus mariners, i aprofitant el bon dia que feia, diumenge passat em vaig fer a la mar per encalçar a la gran balena blanca. Eixirem de bon matí, amb el sol encara ixent, empesos per un suau oreig de ponent que ens omplia les veles i el cor. A dalt del pal major un nin d'agudíssima vista guaitava l'horitzó, i a coberta es repassaven les gruixudes cordes que havien de subjectar al cetaci, i s'esmolaven els punxeguts arpons. Jo m'estava al pont de comandament, neguitós pel desig, passejant amunt i avall amb les mans al darrere tot cridant les ordres necessàries pel bon govern del vaixell. Les hores, però, passaven, i cap crit ens alertava de la presència de la gran balena. Fins que en hora fosca, perduda tota esperança, vaig manar de girar cua per tornar a port, doncs qui més qui menys, dels l'arponers als grumets, tots havíem de matinar a l'endemà, els uns per anar a treballar, a escola els altres.

Amatō desu ka

Avui voldria precisar quelcom que vaig escriure aquí fa més d'un any, quan, parlant per no callar, deia que l'èxit no és més que el més amargant dels caramels, aquell que rebem a canvi de fer allò que de nosaltres s'espera. Avui, però, em plauria acotar aquella afirmació tot afegint un adverbi i canviant un temps verbal, i dir que l'èxit no és més que el més amargant dels caramels, aquell que, potser, rebrem a canvi de fer allò que de nosaltres s'espera, doncs com es pot llegir a Mateu, capítol vint-i-dos versicle catorze, molts són els cridats, però no tants els escollits, essent cosa sabuda que hom acostuma a fer el que d'ell s'espera a canvi de res, que tampoc no és poca cosa, si un no és gaire llaminer.

Achira wa futoi desu

Avui, en fer un cop més drecera a través del parc zoològic, he vist un sac ple de greix que es desplaçava sobre dues cames. El receptacle que contenia el greix era fet de pell roja rostida pel sol, recoberta per tot d'apèndixs filiformes de matèria còrnia i esquitxada de no poques agregacions d'exsudat patològic de consistència líquida. Més amunt, sobre un apèndix de secció circular, hi descansava una testa de notables dimensions, però que semblava esquifida i poca cosa al damunt de la imponent muntanya de triglicèrids que la suportava. Al davant una boca endrapava saborosos greixos saturats i escopia sons incomprensibles que no recordaven a cap parla coneguda. Al pas del sac, que bressolava innúmers sacsons al ritme cansí de les cames que el traginaven amunt i avall, els visitants del parc s'apartaven, el paviment asfàltic s'esquerdava, i les feres fugien espaordides. I sí, exagero, i no pas poc, però ho faig mogut per la lloable intenció de descriure amb exactitud allò que he vist aquest matí, quan, un cop més, feia drecera a través del parc zoològic.

Kochira wa Pentesilea-chan desu

Pentesilea, reina de la amazones, anà a Troia a fer-se matar, farta com estava de la vida per raons que ara no venen al cas. Però tanta era la seva ardidesa en el combat, que resistí una, dues i fins a tres vegades l'escomesa dels aqueus, més a la quarta fou el diví Aquil·les qui li travessà el pit amb la punxeguda pica. Orfe de vida, el cos de Pentesilea caigué sobre el polsos terrer a peus del Pelida, que restà corprès per la seva bellesa, admirat també de tanta valentia, doncs qualsevol altre hagués fugit del seu davant, cames ajudeu-me. Però al costat d'Aquil·les hi havia Tersites, ja saben, l'odiós Tersites, sancallós, pota-ranc, geperut, cabellesclarit i de punxeguda clepsa, que tingué la lletja pensada de fer escarni de la caiguda, a qui buida les conques dels ulls amb la llarga pica, per així privar-la de la vista un cop fos hostatjada a l'Hades. Aquil·les, indignat, l'emprengué a cops de puny amb Tersites, que no trigà a caure als seus peus, privat ell també de l'alè de la vida. Doncs prou havia aprés ja Aquil·les que calia respectar als morts, això és, respectar-se a un mateix, essent aquesta, potser, tota la moral que ens llegaren els aqueus de belles gamberes.

Omocha o shimasu

- Cap aquí!
- Com pots estar tan segur?
- Sóc Buzz Lighyear, sempre estic segur!

Gran resposta, malgrat (o gràcies a) la sorprenent relació de causalitat entre ambdues parts de l'afirmació, perquè més enllà de l'encert que pugui haver en una tria o una altra, cap aquí o cap allà, amunt o avall, endavant o endarrere... és en la decisió ferma i immediata, sense dubtes ni dilacions, allà on rau l'encert, doncs, convindran amb mi, tant és si anem cap aquí o cap allà, amunt o avall, endavant o enrere... la qüestió és anar-hi, on sigui, però amb decisió. Sempre i quan, és clar, hom sigui l'heroi de la pel·lícula, ni que aquesta sigui un llargmetratge de dibuixos animats protagonitzat per joguines, i gaudeixi de la indispensable simpatia dels guionistes.

Shūjigaku

La sinestèsia moral és una figura retòrica de nova creació, pròpia del llenguatge políticament correcte, que a diferència de la sinestèsia de tota la vida, aquella que barreja percepcions fisiològicament impossibles per fer-nos ensumar cançons, guaitar olors o tastar colors, atribueix suposades propietats morals a diverses activitats econòmiques. Exemples paradigmàtics de sinestèsia moral serien comerç just, agricultura ecològica o banca ètica.

I cada cop que em trobo amb alguna d'aquestes noves sinestèsies, potser estampada en la bossa de llavors de girasol que acabo de comprar per un preu abusiu, no puc deixar de pensar que la retòrica no sempre és l'art de l'eloqüència, ans no pas pocs cops, i perdonin l'anagrama, no és més que una manera de parlar o d'escriure ampul·losa i buida, que només té en compte els efectes exteriors, sense un sentiment seriós, convicció artística o moral. Sí, moral, doncs, tot plegat, no és més que un gran sarcasme.

Owari

L'apocalíptic, en qualsevol de les seves múltiples línies argumentals, és un dels gèneres literaris que sempre ha gaudit de més bona salut. A més dels darrerament habituals autors d'inspiració ecologista (entenent per ecologista al seguidor d'una certa fe, i no pas a aquell que estudia les relacions entre els éssers vius i el seu entorn, l'ecòleg), i un cop ja oblidats els apologetes del segon mil·lenni, cal celebrar l'arribada de nous autors d'argumentació econòmica, que aprofitant que som en anys de vaques magres, aquells que segueixen i precedeixen als anys de vaques grasses, aprofiten per intimidar-nos amb els flagells propis del seu ram (estagflació, deflació, hiper-inflació..), que d'aquí quatre dies ens empobriran i ens abocaran a la fi dels temps. Jo, és clar, els llegeixo amb delit, amb la certesa que el dia que l'encertin l'espectacle serà apoteòsic, digne de la millor pirotècnia. Però tots ells m'hauran d'excusar si encara avui prefereixo un clàssic, De Triomf van de Dood, de Pieter Brueghel, dit el vell, doncs ni presumptes escalfaments ni depressions econòmiques poden res al davant d'allò que tots sabem, malgrat que sovint oblidem.

Bunpō

Si jo no fos aquí potser seria allà, de no escriure així podria escriure aixà, enlloc d'això podria creure allò, i de no ser qui sóc seria qui no sóc. Aleshores, en ser qui ara no sóc, potser seria allà enlloc d'aquí, escriuria aixà enlloc d'així, creuria allò enfront d'això, i de no ser qui no sóc potser seria qui sóc, i torna a començar. Però si en ser qui sóc podria ser allà enlloc d'aquí, escriure aixà enlloc d'així, i creure allò enlloc d'això, també podria ser que en ser qui no sóc fos aquí enlloc d'allà, escrigués així enlloc d'aixà, cregués això enlloc d'allò i, de ser qui no sóc, no fos qui sóc. I no sé vostès, però jo ja m'he perdut.

Fidelio o mimashita

L'espai escènic del primer acte apunta una imatge contundent amb els reixats de les cel·les, però es perd en mil anècdotes que destorben els encerts sense aportar res. Al seu torn, el segon acte s'obre amb un espai que torna a quedar-se a mig camí, malbaratat de nou per l'anecdotari de torn. Però l'ensulsiada arriba amb la conclusió, amb una lamentable imatge de fons i una torre plantada al bell mig de l'escenari, talment no haguessin sabut que posar i algú, potser el lampista que havia vingut a adobar una aixeta que gotejava, hagués dit, perquè no posen una torre? Sí, sí, i que els membres del cor facin saltirons! li devia respondre algú que passava per allà. I per què no sigui dit tots a fer saltirons, alhora que en una acció que en tot contradiu al text, els bons atonyinen al dolent, talment el director d'escena, Jürgen Flimm, ens volgués fer entendre que tota diferència entre una víctima i el seu botxí és circumstancial, dues cares d'una mateixa moneda. Però m'estranyaria tanta subtilesa en qui ha demostrat no pas poca turpitud.

Sort de la resta, la música, que per a molts, però no pas per a mi, és l'únic que importa quan parlem d'òpera, Fidelio en aquest cas.

Sore wa ikemasen ne

El Bon Rei era un home afortunat, doncs senyorejava una terra pròspera i pacífica, i era pare de dues nenes i un noi, l'hereu, que creixia amb força i salud. Fins que un dia de mal fat el cavall del seu fill s'encabrità en veure un escurçó, i el futur rei caigué amb tanta dissort que patí una lletja lesió medul·lar. El Bon Rei feu cridar metges d'arreu, des de la llunyana Còrdova a l'assetjada Andelkrag, i tots coincidiren a afirmar que el príncep no tornaria a caminar mai més. Aclaparat pel dolor, el Bon Rei promulgà un edicte on s'ordenava que a tots els seus vassalls els fossin esbocinades les cames en atènyer l'edat que tenia el príncep en caure del cavall, i a qui ja l'hagués superat, les hi trenquessin d'immediat. Si el príncep no caminava, ningú no caminaria. I per donar exemple, ell, el Bon Rei, fou el primer a complir la llei en una emotiva cerimònia al davant de tota la cort, on dos soldats de la guàrdia li matxucaren les cames a bastonades. Un cop recuperats de l'ensurt, i commoguts per la valentia del monarca, que afrontà els cops amb un somriure als llavis, bona part dels membres de la cort seguiren el seu exemple. D'altres, en canvi, incapaços de cap sacrifici i avergonyits per la seva manca de voluntat, abandonaren el país deixant enrere honra i propietats. Entre la plebs molts es resistiren a complir amb la llei, i foren els soldats els qui, més per la força que de grat, esbocinaren incomptables cames.

Un cop acomplert l'edicte els regnes veïns declararen la guerra al Bon Rei. En pocs dies les hosts enemigues feren un gran carnatge aprofitant l'avantatge que suposa lluitar contra un exèrcit d'impedits, rapinyaren riqueses i passaren per l'espasa als supervivents, que ni per l'esclavatge servien. L'últim a morir fou el Bon Rei, a qui martiritzaren segons el costum de l'època, i qui, enmig dels turments, encara tingué esma de lamentar els seus errors, sobretot, el de no haver sabut triar bé el cavall del seu fill.