dijous, 29 d’octubre del 2009

Gracq-san no shōsetsu o yomimashita (II)

He pensat com tu que m'havien de passar coses especials. M'hi creia destinat. Envelliràs com jo, Aldo, i comprendràs. No passen coses especials. No passa res. Potser no és bo que passi res.
Escriu Julien Gracq a la ribera de les Sirtes.

Si consideréssim una classificació de la novel·la atenent al seu argument, això és, l'acció narrada, sens dubte que una de les principals categories fora la de les novel·les a on no succeeix mai res i només es pot narrar l'espera dels seus protagonistes, doncs acostumen a ser novel·les on els personatges romanen a l'espera d'algun fet decisiu que doni sentit a llurs vides. Fet, és clar, que mai no s'esdevé, doncs no és qüestió que un fet qualsevol destorbi allò que ens acostuma a voler mostrar l'autor, la manca de sentit de tot plegat. Paradigma d'aquesta categoria de novel·la seria el desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati, ficció que ja saben que em plau citar tant sí com no, i l'oncle Vània deTxèjov, que no és una novel·la però tant és. I pel que porto llegit, no em reca afirmar que la ribera de les Sirtes, de Julien Gracq, és, sens dubte, una de les grans obres d'aquest gènere, el més noble de tots, el de les novel·les a on no passa mai res.

2 comentaris:

  1. Saps que jo només fa mig any que vaig descobrir "El desert dels Tàrtars"? Només mig any! Me'l van regalar i em va fascinar. Totalment. Des de llavors que no paro de recomanar-lo.

    ResponElimina
  2. Quizá la solución más decisiva a esta cuestión sea que el sentido nunca llega, sino que se construye. Que los hechos dadores de sentido no suceden, sino que hay que hacerlos ocurrir.

    Pero para ello hay que tener una mínima confianza en uno mismo. O sencillamente fe en que el sentido puede ser construido. Y a algunos, no me extraña, esta operación les parece tan imposible como la autosalvación del barón de Munchhausen tirando de sus propios pelos.

    Un beso

    ResponElimina