Avui, a la parada de l'autobús, m'he trobat a una antiga companya d'escola, l'Essa, a qui feia anys que no veia, tants, que m'ha costat reconèixer-la i ha hagut de ser ella qui, amb veu prudent, preguntés... dErsu_? Jo m'he congratulat de la feliç trobada, i quan anava a comentar el seu bon aspecte he callat, en veure que feia un posat horrorós. L'Essa, que ja de ben petita era molt perspicaç, ha capit el meu silenci i s'ha afanyat a dir que sí, que feia mala cara, com cada quinze d'octubre. Un mal record? li he preguntat. I sense poder contenir les llàgrimes l'Essa ha assentit i m'ha confessat que ja feia molts anys, vint-i-quatre, que va morir un quinze d'octubre. Qui va morir? li he preguntat, confús. Jo, m'ha respost, vaig morir jo. Davant l'absurd de la seva resposta he restat en silenci, sense saber que dir, certament incòmode, i l'Essa, sense aturar el plor, ha continuat amb la seva delirant història. Sembla ser que la seva mare era molt estricta, i que per molt malalta que estigués sempre la feia anar a escola. És per això que el matí del quinze d'octubre de mil nou-cents vuitanta-cinc, quan trobà a la seva filla morta al llit, la mare insistí i insistí, pensant que la nena feia comèdia, fins que aquesta acabà per llevar-se i anà a escola. I a partir d'aquí he estat una zombi, sense cap alegria, només complint amb les meves obligacions per inèrcia, amb cós però sense ànima, ha conclòs. Aleshores jo m'he recordat del brau Aquil·les i de la seva trobada amb Ulisses a l'Hades, i no m'he pogut estar de preguntar-li, preferiries viure? I talment fos l'heroïna d'alguna tragèdia oblidada de Shakespeare, l'Essa s'ha esplaiat sobre la desesperació de la seva no-vida amb paraules colpidores, i de com enveja fins l'existència més miserable. Escriu, li he aconsellat jo, i inventa't una nova vida, o dues, o tres, o mil, i he pujat a l'autobús, el catorze, que en aquell moment arribava a la parada. I un cop assegut he reprès la lectura de la meva vida d'avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada