Afortunadament, i abans que ningú no prengui mal, arribem a plaça Catalunya, final de trajecte, moment en què tot torna a la dita normalitat i hom recupera noms i cognoms, en deixar de ser titelles de les meves ficcions. Però és aleshores que els anònims passatgers, potser pel somriure burleta que no puc reprimir, prenen consciència de qui sóc i del que he fet amb ells, i tots a una, amb un enuig que trobo excessiu i fora de lloc, m'adrecen paraules grolleres i m'amenacen amb accions legals, adduint no sé quin suposat dret a la pròpia imatge. Jo, poc amic de discussions, opto per accelerar el pas i fer-me fonedís, però són tants els meus perseguidors que no arribo a desempallegar-me de tots i acabo rebent més d'una empenta. No tinc més remei, doncs, que treure de nou el piolet del sarró i mirar de defensar el meu bon nom. Per sort, en veure com cauen els primers insensats al meu voltant, amb les testes esmicolades pels cops, els cossos especejats pel tall de l'esmolat piolet, hom s'apressa a girar cua i puc enfilar el camí de casa sense cap més entrebanc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada