Doko ni Patufet-kun imasu ka

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret... cantussejo pel carrer, camí del despatx, fins que sóc aturat per un desconegut que em pregunta si canto la cançó d'en Patufet. Sí, és clar, li responc. Però jove, em replica, no veieu que amb la vostra alçada és ben ridícul que assumiu el paper del menut Patufet? Sorprès per l'absurditat de la pregunta resto mut, avinentesa que aprofita el desconegut per recomanar-me que canti el gegant del Pi, molt més adient a la meva mida, alhora que ell mateix comença a cantar, el gegant del Pi, ara balla, ara balla, el gegant del Pi... Davant tanta insensatesa no tinc més remei que cridar prou i argumento que donada la meva edat de cap manera se'm pot qualificar de jove, però ara és ell qui m'interromp, us equivoqueu, jove, doncs he fet servir l'adjectiu en el seu grau comparatiu, i és evident que vós sou més jove que no pas jo. I això és cert, doncs el desconegut llueix una rinxolada barba blanca que guarneix el seu ridícul i anacrònic abillament, una mena de túnica de lli ajustada a la cintura mitjançant un cinturó de pell adobada i unes atrotinades sandàlies. Però si fos cert el vostre argument, l'interrompo ara jo, doncs el desconegut continuava perorant sobre l'art de l'adjectivació, ningú no podria cantar la cançó d'en Patufet, en no existir ningú tan menut com el propi Patufet. I ara el desconegut riu i em replica que de cap de les maneres, la cançó forma part d'un conte tradicional, i si hom explica el conte, cosa que vós no fèieu, en el seu paper de narrador està legitimitat per cantar la cançó d'en Patufet, i fins i tot per declamar aquell famós diàleg que diu... però ara sóc jo qui el torna a interrompre, doncs prou que conec tot allò de Patufet, on ets?, i miro de trobar la manera de desempallegar-me d'aquest llunàtic, doncs poques ganes tinc d'embrancar-me en discussions que no porten enlloc. Però el desconegut no deu tenir res millor a fer, i encara que apresso el pas tot girant-li la cara, em segueix tot embarbollant-se amb una estranya teoria sobre una caverna i unes ombres per tal de refutar la meva pretensió de continuar cantant. I és aleshores que recordo la famosa al·legoria i concloc que sóc víctima d'un foll que creu ser Plató, i així li vaig saber. Sòcrates, però, em respon fent-se l'ofès, em dic Sòcrates, fill de Sofròniscos, i no em plau de ser confós amb aquell arribista pocavergonya que tant m'ha perjudicat. Sort que puc cridar l'atenció d'una parella de guàrdies i els aviso que estic sent molestat per un indesitjable sodomita que, segons tinc entès, ha estat acusat de corrupció de menors a Atenes. Calúmnies! però, crida el tal Sòcrates, tot això no són més calumnies! continua cridant en ser arrossegat pels guàrdies, que no desaprofiten l'ocasió de fer servir els seus reglamentaris bastons de goma.

I lliure finalment del tal Sòcrates apresso el pas, cantussejant la bonica melodia d'en Patufet, aquella que diu, patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.