Omoikaemasen (III)

dErsu_, però no veus que és inútil? el torno a sentir en recuperar la consciència envoltat de desconeguts i amb una petita màscara de plàstic transparent sobre el nas. Respireu a poc i no parleu, però, sento que em mana una altra veu, aquesta desconeguda, i tot seguit resto encegat pel raig de llum d'una petita llanterna. No és res, de seguida es recuperarà, sento que diu ara la mateixa veu desconeguda, però adreçant-se no pas a mi, sinó a terceres persones. I ara que fem? potser és perillós, pregunta una nova veu. De seguida arribarà la urbana i ja serà cosa seva, respon la veu anterior.

I si ho escrius, tot això? hi torna, l'enutjosa i coneguda veu, podries presentar-me com un setciències desconegut que vol dir-te com has de fer les coses per tenir èxit, però com que tu sembles menysprear l'èxit, mires de fer-me callar per tots els mitjans fins que al final proves d'escanyar-me, és a dir, d'escanyar-te, perquè és clar, jo sóc tu, o més aviat, una part de tu, encara que no ho vulguis reconèixer... No!... No hi tornis!... i sento com els desconeguts del voltant se m'abraonen i em subjecten amb força. Però tan poc t'agrado, vull dir, t'agrades dErsu_? afegeix, espantada, l'enutjosa veu, fins que sento la fiblada d'una punxada a l'avantbraç esquerra i un cop més les forces m'abandonen, la vista se m'enfosqueix i la voluntat em fuig.