Existeixo? m'he preguntat aquest matí en sortir del son. Tot seguit he recordat Descartes i el meu mateix dubte m'ha esvaït el dubte, que a efectes pràctics ve a ser el mateix que una certesa. Però una estona després, en veure'm reflectit en el mirall d'una de les finestres del vagó dels ferrocarrils on seia, he dubtat dels meus sentits. Aquest de la imatge sóc jo? m'he preguntat aquest cop. I he abaixat el cap i m'he mirat les mans, m'he pessigat per sobre el canell esquerre i m'he mossegat la llengua amb delicadesa. Però malgrat la confirmació que n'he obtingut aquest cop el dubte no s'ha esvaït, doncs prou bé sé com de juganeres són les sensacions. Ràpidament he recordat a Rorty i he refet la pregunta, em plau ser aquest? després de descartar la tramposa, em plau ser qui sóc? Aleshores, tot i la lloable discreció del seu capteniment, m'ha distret la ufanor que s'endevinava en la noia que seia al meu davant, de manera que per un moment he deixat de banda tot dubte i, donant per bo allò que jo mateix imaginava a partir del que se m'oferia a la vista, he desitjat ser ella. Finalment, decebut per la manca de rigor del meu desig, he conclòs que tant és i, aprofitant que havíem arribat a la nostra parada, m'he afanyat a empènyer el cotxet de la petita A cap a la seva escola.
Uff, yo diría que hay un verdadero abismo entre la pregunta ¿existo? y la pregunta ¿me gusta ser éste?
ResponEliminaLa primera puede uno descartarla fácilmente aun sin tener una respuesta clara: incluso si no existo, no me queda más remedio que convivir con esto que me lleva a tener la constante sensación de que existo. Pero la segunda, la segunda me temo que pone en juego todos y cada uno de los modos en que existo, es decir, todas y cada una de las cosas que decido hacer conmigo en esa existencia o apariencia de existencia. Verdaderamente incómoda esta segunda pregunta.
si, però... tant és, no?
ResponElimina