divendres, 16 de juliol del 2010

Nesshin

Hi ha certs escrits que destil·len entusiasme, begeisterung, en alemany, crec. Un entusiasme no pas degut al significat d'allò narrat, sinó a un particular ús del llenguatge que pren amb força al lector i l'arrossega amb energia vers l'ignot destí triar per l'autor d'aquelles paraules, sense que importi gaire quin és aquest destí. Qui això escriu no té pas l'ofici de crític literari, ni ha fet cap estudi sistemàtic de cap mostra d'escriptures per destriar els trets que defineixen aquest begeisterung, si em permeten utilitzar la forma alemanya per raons que tot seguit es faran evident. Qui això escriu només té el lleig costum de parlar d'ell mateix en tercera persona i la sort d'haver trobat en les seves lectures alguns pocs autors que han aconseguit crear aquest begeisterung en les seves obres. Tres, en concret: Jünger a En els espadats de marbre, Rilke a Cançó d'amor i de mort del corneta Christoph i, fa pocs dies, Friedricht Dürrenmatt a Minotaure.

La fallida recerca d'aquest begeisterung és el que em porta a la utilització, a l'hora d'escriure, de certs tics narratius potser sorprenents, com, per exemple, la inclusió dels diàlegs en cursiva dins de la resta del text, la barreja constant d'estil directe i indirecte a l'hora de donar veu als diferents personatges, l'ús i abús de repeticions, d'oracions subordinades i de tot tipus de conjuncions. Es tracta de donar continuïtat al text, que en cap moment s'estronqui el fil de veu, talment un lector físicament superdotat pogués llegir cada paràgraf d'una sola tirada, sense cap pausa significativa. Però, com he escrit en el paràgraf anterior, no m'he pres la molèstia d'analitzar les mostres esmentades per mirar de corroborar si Jünger, Rilke i/o Dürrenmatt utilitzaren aquests o altres mecanismes. Tant és. Sóc de l'opinió que els llibres es gaudeixen, no s'analitzen, i encara menys per mirar de copiar tècniques narratives, tasca inútil, doncs copiar encara és més difícil que crear.

1 comentari: