Avui he vist tot de desconeguts en calça curta que marxaven, ja saben, que es desplaçaven de manera pintoresca caminant de pressa però sense arribar a còrrer. Els desconeguts ocupaven una part de la calçada del passeig del marquès de l'Argentera, on seguien un circuit prèviament delimitat amb mitjans provisionals. Els marxadors m'han fet recordar a Pe, company de facultat que també era aficionat a marxar en calça curta, no sense un cert èxit. Tal activitat, és clar, era motiu de befa per part dels seus companys d'estudi, entre els que m'incloc, que acostumàvem a demanar a Pe que marxés una estona, prec que Pe mai no va arribar a satisfer. O potser sí, doncs més d'un cop sí que va acabar marxant.
Va resultar que un dia va morir un familiar molt proper de Pe, i jo, inhàbil com sóc, no vaig saber que fer, si adreçar-li unes no del tot sentides paraules de condol, o continuar amb el tracte habitual, talment res no hagués succeït. Per sort faltava ja poc per acabar els estudis, potser un any o dos, no més de tres, de manera que no va ser gaire difícil defugir a Pe al llarg d'aquest temps i així evitar l'enutjosa tasca d'haver de fer alguna cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada