Kin-yōbi no ban

Després del saborós bacallà, asseguts al sofà tot prenent un digestiu aiguardent, Jota em parla de la seva immortalitat. No és ben bé que sigui immortal, diu Jota, és, només, que els Déus em tenen reservat un esdevenir gloriós i, fins que no l'atenyi, protegeixen la meva vida. Sí, sí, costa de creure però és així, sentencia amb rotunditat davant el meu posat escèptic. A més, afegeix convençut, fa temps vaig fer una proba concloent. Aleshores, continua Jota, jo treballava de guarda de seguretat privat i anava armat, portava un revòlver, un smith & wesson del calibre 38 de sis trets. Una nit especialment tranquil·la, quan guardava fusta al moll, vaig enretirar una de les sis bales, vaig fer rodar el tambor, em vaig encanonar a la templa dreta i vaig prémer el gallet... clic, vaig sentir. Sí, vaig tenir sort, em pots dir, tenia poc més d'un setze per cent de possibilitats. Però no va ser sort i, per demostrar-m'ho, vaig tornar a fer rodar el tambor, em vaig tornar a encanonar i vaig tornar a prémer el gallet... clic de nou. Dues vegades, ja. Potser més que sort. Però volia la certesa i hi vaig tornar un tercer cop, i un quart, i fins a dotze cops em vaig encanonar i vaig prémer el gallet, i fins a dotze cops vaig sentir el clic que m'assegurava el que ja sabia, que els Déus vetllaven per mi. Tot seguit vaig tornar a fer rodar el tambor, vaig apuntar a una de les rates que corrien pel moll i vaig prémer de nou el gallet. L'estrèpit del tret enmig del silenci de la nit fou descomunal, tant, que va alertar a l'escamot de la policia portuària que feia la ronda i vaig tenir força problemes per justificar-me. Potser ho recordes, em van obrir un expedient i vaig ser acomiadat. Però no em va importar, jo ja tenia la certesa desitjada. Només es tractava de no fer mai res de profit, de fugir de la glòria com de la pesta i de ser tan bèstia com em plagués i encara més. Els Déus vetllaven, vetllen, per mi.

Jo, aprofitant que Jota fa una pausa en la seva narració, li prego que em disculpi un moment, que tinc una urgència, i fingeixo anar al lavabo. Però en realitat vaig al rebedor, a prendre el glavi que guardo amb les divines armes que acostumo a desar al calaix de sota l'armari. I en tornar a la sala, abans que Jota tingui temps de reprendre el seu relat, faig una ampli moviment circular amb la destra estesa tot cercant-li el coll, que davant l'esmolat tall i la força del meu gest no ofereix cap resistència. Tot seguit el cap de Jota cau al seu costat alhora que un broll de sang surt disparat cap amunt esquitxant el sofà nou. M'acotxo al davant del cap, i esguardant de fit a fit els sobtats ulls de Jota li recordo que jo, els divendres a la nit, sóc un empirista empedreït. Jota, és clar, no em respon res.