Akumu

Un malson habitual és el de la impossibilitat d'arribar a temps. Per exemple sóc aquí i cal que hi vagi allà amb una certa urgència. El recorregut és fàcil i conegut, tan fàcil i conegut que, mandrós com sóc, començo a caminar amb displicència de tan segur com estic d'arribar-hi a temps. Però em distrec i pres per l'habitud d'algun altre desplaçament erro el camí i enlloc d'atansar-me m'allunyo del lloc a on ara m'hi cal anar. En adonar-me decideixo agafar els Ferrocarrils per recuperar el temps perdut, però em confonc de sentit i m'hi allunyo encara més. Ixo tot seguit, i, ja un poc amoïnat per la por al retard, cerco la parada d'un autobús que sé convenient. Però abans d'arribar-hi veig com l'autobús passa pel meu davant i començo a córrer al seu darrera. Encara sort que hi puc pujar en aprofitar el llum vermell d'un semàfor, però en mirar per la finestra veig com els carrers per on circula l'autobús no són els que haurien de ser, i en preguntar a un altre passatger m'adono que m'he equivocat de línia, que amb les presses de veure'l marxar no he pensat que són moltes les línies d'autobús que creuen la ciutat. Cal baixar tot seguit, doncs el paisatge que veig per les finestres m'és del tot desconegut. Un cop sóc fora cal preguntar, informar-me d'on sóc i de com anar allà a on haig d'anar. Però no hi ha temps, i amb una certa angoixa miro d'aturar un taxi, però uns vans plens i d'altres no veuen el meu gest. Finalment s'atura un, però el conductor sembla desconèixer l'adreça que li dono. Sort del navegador, i amb l'habitual temeritat al volant dels taxistes sembla que ara sí que hi vaig bé. Però no, és clar, només faltaria, cada cop més angoixat comprovo que anem en direcció contraria, que el taxista ha entrat les dades d'una altra adreça, i així vaig fent, allunyant-me cada cop més, convertint cada nou esforç en una nova marrada, cada cop amb menys temps per arribar allà on haig d'arribar. Finalment l'angoixa arriba a un nivell insuportable que em fa obrir els ulls i recuperar la consciència.