Crec ser a Cartago, i un somni m'alerta del desembarcament dels nostres enemics en una costa propera que resta amagada a la nostra guaita. Faig sortir escamots de reconeixement, i els braus minyons tornen amb la notícia que més enllà de la carena hi ha aplegades innúmeres testes armades que venen a escometre'ns. Ens apressem, doncs, a reforçar les defenses i aplegar queviures per resistir el setge. Enviem missatgers carregats d'or per comprar el suport dels que s'anomenen els nostres amics i oferim set primogènits al foc de Moloc. Fills de Cartago, beneïdes siguin les mares que ens infantaren! A la lluita! crido a la multitud aplegada sota el meu balcó, en saber-me capitost de tota aquella gent. Com a resposta al meu crit el ferro repica contra el gruixut fustam dels escuts en un estrèpit ensordidor, i hom s'afanya a enfilar-se a les muralles, doncs l'hora és arribada.
Però no llegeixo Flaubert, sinó Ruyra, i no sóc, doncs, a Cartago, sinó a la badia de Blanes, i és l'avi Maura qui crida, beneïdes ses mares que ens hi varen infantar! Au aquí, a sa lluita, as jornal de sa paga de Déu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada