Shojiro-ya de tabemashita

En aixecar-nos per sortir, en Shojiro, el xef, s'apressa a donar-nos les gràcies per haver anat a dinar, un cop més, al seu restaurant. Jo, com sempre, responc amb educació a les seves paraules amb el convenciment que s'equivoca, doncs de cap de les maneres és ell qui ens ha d'agrair que anem a dinar al seu restaurant, sinó que som nosaltres qui li hem d'agrair que tingui la gentilesa d'oferir-nos l'oportunitat de menjar en el seu restaurant.

I aquest, el de donar les gràcies a qui es beneficia del talent dels altres, és un error habitual, doncs encara que hom entregui uns diners a canvi d'alguna cosa, exquisides menges en aquest cas, i que aquest sigui el mitja de subsistència de qui rep els diners, el que hom obté és molt més que un gaspatxo amb escuma de musclos i un filet de verat. El que hom obté és l'ànima del cuiner, i això, encara que jo sigui incapaç de donar un significat consistent a semblant paraula, no té preu.