dimecres, 4 de maig del 2011

Chotto...

Tinc l'higiènic costum de respondre sempre que no a qualsevol sol·licitud que se'm faci. Així, si hom m'atura pel carrer per oferir-me la lluna en un cove li responc que no, i si hom em convida a qualsevol esdeveniment, potser una recepció, una estrena o una presentació, li responc, també, que no. Com quan em truquen per telèfon per oferir-me algun producte meravellós o em piquen a la porta per oferir-me avantatjoses condicions per la contractació d'algun servei, que també responc que no. O si la petita A em demana d'arrossegar la calaixera pel passadís o fer el preceptiu bany a l'aigüera de la cuina, li responc que no, com quan la seva mare em diu d'anar aquí o allà i també a ella li responc que no. I ja per si de cas, abans d'arribar a entendre el que hom em demana, responc que no. És per això que amb el temps els coneguts ja han aprés a no demanar-me res, no oferir-me res, no proposar-me res. Els desconeguts, en canvi, encara m'atabalen amb llurs insensates propostes, a les que m'apresso a respondre que no, amb posat sever si l'insensat de torn és mascle, amb un matusser somriure si és fembra.

I quan ningú no em proposa res sóc jo mateix qui comença a imaginar imaginàries propostes d'imaginaris interlocutors, tot per l'imaginari goig de continuar responent, imaginàriament, s'entén, que no.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada