Kochira wa Bufalino-san desu

Si una de les principals categories de novel·la és la de les novel·les on no succeeix mai res, una altra categoria no gens menyspreable és la de les novel·les on l'autor de torn situa a llurs personatges en un sanatori per a malalts de tubercolosi, ja saben, un d'aquells llocs on els malalts de tubercolosi, lluny de guarir-se, podien morir amb una certa discreció i totes les garanties sanitàries del moment.

La muntanya màgica de Thomas Mann, El Mar de Blai Bonet, i, pel que porto llegit fins ara, El sembrador de pesta, de Gesualdo Bufalino, són novel·les exemplars que hom pot englobar en aquesta categoria, la de les novel·les on l'autor de torn situa a llurs personatges en un sanatori per a malalts de tuberculosi, ja saben, un d'aquells llocs on els malalts de tubercolosi, lluny de guarir-se, podien morir amb una certa discreció i totes les garanties sanitàries del moment.

Kochira wa Manning-san desu

... va estar d'acord amb el que li deien, sense reserves, ja que aquell era un dels secrets d'una vida feliç, ens diu en un cert moment la veu narradora, tot referint-se a en Bourne, alter-ego de l'autor, Frederic Mannings, i protagonista de la novel·la de torn, La part que ens toca.

I serà, potser, per aquesta manera d'intentar menar una vida feliç, que per primera vegada trobo una obra de ficció sobre la Gran Guerra que no critica el conflicte ni llur carnatge. I això que l'autor, com en Bourne, el seu alter-ego, es trobà com a hoplita a les trinxeres, parapetat rere els sacs de sorra o corrent pel fang vers les línies enemigues (o vers les pròpies, segons els capricis de l'atzar), tot evitant el filat espinós, l'esclat dels obusos i la mossegada de les bales.

I serà, potser, que aquesta manera d'intentar menar una vida feliç és tan ineficaç com totes les altres maneres d'intentar menar una vida feliç, si més no, si fem cas a la biografia de l'autor, a la del tal Bourne, o a la de qualsevol altre moridor.

Chotto... (III)

Pres per l'agradosa mandra, o potser per la lletja impaciència d'escriure alguna altre cosa, deixo de banda la llaminera redacció de texts legislatius, per molt que al magí em bullin innúmers iniciatives d'allò més lloables, que si bé és cert que potser no causarien cap benefici als ciutadans de la polis, tampoc els hi suposarien cap gros destorb, que no és poca cosa, si parlem de lleis.

I és així que m'oblido de publicar cap nou decret, encara que ja en tingui uns quants de redactats, com aquell que hauria de garantir la lliure circulació de vianants, vehicles i aigua d'escorrentia per la via pública, o aquell altre que fixaria un màxim de dos mil·límetres per la llargada dels cabells de les ciutadanes, o aquell destinat a garantir la meva perpetuació a la poltrona, doncs fora insensat que per subtileses formals que a ningú haurien d'importar, la polis restés privada d'un tan excel·lent governant.