Ja fa molts anys em varen acusar d'haver sostret un paraigües. Jo era a la vall de Chamonix amb dos companys, en un alberg, on fèiem estada després d'haver trepitjat el cim del Montblanc. El temps havia estat plujós i havíem hagut de recular en un primer intent d'ascensió, i també en un segon, a causa d'una forta tempesta elèctrica que ens enxampà en plena gelera, de nit, calçant grampons i traginant punxeguts piolets a la motxilla. Però al tercer intent assolírem el cim. Tot seguit davallàrem fins arribar a l'estació d'un tren cremallera que ens portà a Les Houches, on teniem aparcat un Ford Escort de color gris. I va ser ja de tornada a l'alberg on ens hostatjàvem, a Chamonix mateix, que un altre estadant de l'alberg em va acusar d'haver-li sostret el paraigües. Ell no trobava el seu paraigües i jo era espanyol, repetia el desconegut alberguista, abans de concloure que, en conseqüència, jo li havia sostret el paraigües absent. Nosaltres, però, miràvem de cuinar amb poc èxit una gallina que havíem comprat en una botiga de queviures propera i no vàrem parar gaire esment en les absurdes reclamacions del desconegut.
I així va ser com, ja fa molts anys, em varen acusar d'haver sostret un paraigües.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada