Encara que tothom ha sentir a dir allò que les aparences enganyen, no són pas pocs els que resten encaterinats per les dites aparences i acaben creient que el cinema és fet d'imatges i la literatura de paraules, quan és cosa sabuda de fa temps que tant cinema com literatura són fets, precisament, de retalls de temps. Temps dilatat o comprimit, accelerat o alentit, desendreçat o estrictament ordenat, però temps, sempre temps, retallat i enganxat mil i unes vegades. En el que difereixen ambdues disciplines, és que mentre una pel·lícula de cinema acaba tenint una durada determinada, un text literari resta indeterminat en la seva durada, essent possible dilatar o accelerar la seva lectura a conveniència del lector o a exigència del propi text.
És per tot allò dit al paràgraf anterior, que cinema i literatura tenen una estreta relació no sempre reeixida, essent precisament els escrits que demanen una lectura continua, sense permetre cap tipus de pausa, talment el visionat d'una pel·lícula, els que acostumen a oferir un resultat més satisfactori a l'hora de ser portats a una sala de cinema. I és potser per això, que la ja mítica versió que Charles Laughton feu de La nit del caçador, novel·la que és necessari llegir d'una tirada, és l'exemple més reeixit que, qui això escriu, pot dir que coneix d'adaptació cinematogràfica d'una obra literària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada