Samui desu ne

Jo creia haver conegut el fred. Va ser en una nit de ja fa molts anys, quan amb un company volíem fer l'ascensió dels tres Besiberris. Havíem dinat al pàrquing de la presa de Cavallers, i després de vorejar l'homònim estany arribàrem al pla de Riu Maló, on ens començàrem a enfilar costa amunt acompanyats d'una suau nevada que rebérem amb insensata alegria. Però a mesura que guanyàvem alçada la nevada s'animà i el vent començà a fe-nos la guitza. Afortunadament trobàrem un rastre de petjades que semblava menar cap allà on nosaltres anàvem, al petit mòdul d'alumini anoditzat que aleshores feia de refugi en un coll a peus del cim nord, on pensàvem fer nit. Però les petjades es perderen, la nevada s'intensificà i la ventada s'enardí de tal manera que aconseguírem la carena a les palpentes, amb el sol ja post i sense trobar el refugi per enlloc. Apressats cercàrem un indret on fer nit i trobàrem una grossa roca que, si més no, crèiem que ens protegiria del vent. Sense res calent per menjar, en haver-se condensat el gas del petit fogó que dúiem, estenguérem els sacs de ploma sobre les estores isotèrmiques, i completament vestits ens hi ficarem dins. Al poc ja érem colgats de neu, i per molt que ens arraulíem l'un al costat de l'altre, la fredor se'ns feu insuportable, aquella nit de gener en què el termòmetre que dúiem marcà una mínima per sota dels deu graus sota zero.

Jo creia, doncs, haver conegut el fred, però és que aleshores encara no havia llegit Xalàmov.