I és allà on un menys s'ho espera, com ara a les sessions infantils de la Filmoteca, que de cop sobte i sense avís previ hom pot travessar aquella línia imaginària que separa allò quotidià d'allò extraordinari, allò negligible d'allò indispensable, i trobar-se cara a cara amb aquell intangible que fa suportables els nostres dies.
I és possible i fins i tot probable que en escriure aquestes paraules exageri, i no pas poc, però del que sembla un petit afegitó del programa per acabar d'omplir la sessió, no més que una petita animació de poc menys de cinc minuts, un aparent exercici d'estil sense cap transcendència amb unes nines russes, set en total, i sense cap línia argumental aparent, n'hagi obtingut els millors cinc minuts del dia, que potser no és massa, però tampoc poc.
I és possible i fins i tot probable que en escriure aquestes paraules exageri, i no pas poc, però del que sembla un petit afegitó del programa per acabar d'omplir la sessió, no més que una petita animació de poc menys de cinc minuts, un aparent exercici d'estil sense cap transcendència amb unes nines russes, set en total, i sense cap línia argumental aparent, n'hagi obtingut els millors cinc minuts del dia, que potser no és massa, però tampoc poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada