Com és propi entre els membres de la seva espècie, també les mèlies del meu carrer floreixen per primavera. Les flors d'aquesta floració, petites i oloroses, d'un discret color lila força esmorteït, acaben donant pas a drupes en forma de petites esferes verdes, que amb el pas del temps tornen grogues i acostumem a romandre a l'arbre fins a la següent floració. Aquestes drupes, tòxiques pels humans però embriagadores pels ocells, contenen no poques llavors en el seu interior, que se suposa són les encarregades d'assegurar la pervivència de l'espècie.
No pas, però, en el cas de les mèlies del meu carrer, on les llavors poc que trobaran un terreny fèrtil on germinar i arrelar, en ser com és el panot i l'asfalt habitats hostils al creixement vegetal. Podria ser, és clar, que algun veí o algun passavolant espigolés un nombre indeterminat d'aquestes drupes, no pas amb la folla intenció de produir begudes alcohòliques destinades al consum dels ocells, sinó per traslladar-les a terrenys més adients on fer-les créixer. Possible, sí, però improbable, en ser molt més habitual la compra de petits plançons per part d'aquells que volen fer créixer un arbre.
Però no per improbable no puc deixar d'imaginar-me que sí existeix algú que espigola les esmentades drupes, de les que extreu amb cura les llavors per plantar-les en petits tests farcits de terra fèrtil i adobada. I és així que cada cop que surto o entro de casa cerco amb la mirada al desconegut veí o passavolant espigolador de drupes, no pas amb la intenció d'interrogar-lo sobre els seus motius, ni tampoc de qüestionar-li l'absurd del seu procedir, sinó amb el desig d'observar-lo per així poder ficcionar amb més facilitat la potser improbable, però certament possible, existència d'un espigolador de drupes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada