Però haurà estat bonic caminar per aquestes valls i respirar aquest aire, haver-se assegut un cop sota aquest cel, a l'ombra d'aquestes fulles, haver acampat, com Clearc abans de morir, "prop d'un gran jardí", escriu Bufalino, Gesualdo Bufalino, a La llum i el dol.
Paraules consoladores, sens dubte, d'aquelles que ens plau escoltar quan la idea de la pròpia finitud se'ns fa present. Però paraules mentideres, també, d'aquelles que cerquen trobar alguna justificació als anys viscuts, alguna justificació que en la seva aparent insignificança ens pugui semblar acceptable, decebuts com ja estem de tot i de tothom, en especial de nosaltres mateixos i dels nostres ridículs anhels. Si més no, ens diem, haurà esta bonic caminar per aquestes valls, convençuts que en la seva modèstia l'acció descrita sí que és al nostre abast, que per fi tenim quelcom de sòlid a les mans. No pas, però, aquell caminar per les valls, sinó el record d'aquell caminar, quelcom de tan minúscul que ens sembla indestructible, si més no en el moment aquell en què creiem recordar la verdor de la vall, la blavor del cel, la frescor de l'aire o l'obaga del fullam.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada