M'agraden els trens, aquelles corrues més o menys llargues de vagons enllaçats els uns amb els altres que, arrossegats per una locomotora, condueixen passatgers o mercaderies d’un punt a un altre d’una via fèrria, i també m'agraden les pel·lícules on es filmen trens en moviment, com ara la prou coneguda The General, de Buster Keaton. Però sobretot recordo amb plaer dues pel·lícules potser no tan populars, però per les quals el meu caprici serva una grossa estima, potser perquè ja d'infant em captivaren. Una és The emperor of the North, de Robert Aldrich, que si bé amb el pas del metratge la història narrada es banalitza i acaba esdevenint no més que una baralla de galls mancada de tot interès, el seu primer terç em resulta hipnòtic. I l'altra The train, de John Frankenheimer, que tot i la seva llarga durada no defalleix en cap moment, i fins i tot, cap al final, es permet un cop de geni amb un recurs certament poc original, però d'una gran efectivitat dramàtica, com és inclinar la càmera per mostrar el moment en què l'oficial alemany encarregat de l'espoli artístic perd el seny.
Però per sobre de totes, és clar, hi ha Sunrise.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada