I és en un bonic cartell que l'atzar m'ofereix, on retrobo la característica piràmide del Matterhorn, cim alpí per excel·lència, que em porta el record del meu desig de fer-ne l'ascensió, ni que sigui per la seva ruta més senzilla, l'aresta Hörnli, que fora dels perills de la climatologia i de la mediàtica massificació pròpia de certes grans muntanyes, no ofereix gaires dificultats a algú avesat a aquest tipus d'ascensions, com avesat estava jo aleshores, quan servava el desig de fer-ne l'ascensió.
Ara ja no. Ara ja no resto tan avesat a aquest tipus d'ascensions, ni servo el desig de fer l'ascensió de la característica piràmide del Matterhorn, ni que sigui per seva la ruta més senzilla, l'aresta Hönli, on diuen que als passos més aeris s'han instal·lat cordes fixes, i dada l'afluència de tants voluntariosos grimpaires diuen també que no són poques les vegades que cal esperar pacientment el torn, i que són nombrosos els visitants que sense cap experiència prèvia es fan portar per guies experts a canvi dels corresponents emoluments.
O potser sí, i encara que ja no resti tan avesat a aquest tipus d'ascensions, potser sí que encara servo el desig de fer l'ascensió de la característica piràmide del Matterhorn, si és que això encara és, d'alguna manera, possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada