Ahir a la tarda vaig rebre la visita d'un grup de persones de gran fama, la notorietat de les quals no és deguda al reconeixement que reben per l'excel·lència amb que desenvolupen les tasques que els hi són encomanades, sinó a la seva assídua i habitual presència als mitjans de comunicació. És per això que enlloc d'anomenar-les persones de gran fama, d'ara en endavant les anomenaré persones de gran popularitat.
El grup de persones de gran popularitat, doncs, em feu entrega d'un petit obsequi que més aviat em disgustà, una grossa paperina plena fins dalt de cacauets, quan és publica i notòria la meva preferència per les avellanes torrades. Però com l'obsequi no tenia per objecte mostrar-me la seva deferència satisfent qualsevol dels meus capricis, sinó fer una pública exhibició de les seves suposades bones maneres, és ben comprensible que els meus visitants negligissin les meves preferències. Encara més quan abans de poder tastar ni un sol dels cacauets, els visitants començaren a adreçar-me tot d'irrellevants preguntes mancades de qualsevol sentit, en preguntar-me no pas per mor de les meves respostes, sinó per admirar-se de la grollera expressivitat de les meves paraules i de la turpitud de la meva vocalització. Finalment, tips de riure a costa de la meva comprensible malaptesa, les persones de gran popularitat que ahir em visitaren s'acomiadaren amb maneres ofensives, de tan excessivament polides com eren, no sense abans expressar-me tot un seguit de bons i hipòcrites desitjos. Un cop foren fora, vaig finalment tastar els cacauets, que resultaren rancis i massa salats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada