Misuborashī ofisu ni imasu

Em somnio en un despatx tronat, tot paper i desordre, assegut en una incòmode cadira a l'espera que es prengui una decisió sobre el meu futur. Al meu davant, un home barbut que es presenta com a sant Pere dóna mostres de trobar-se també incòmode.

Veureu, es lamenta el tal sant Pere, no sense deixar de potinejar el manyoc de claus que li penja del cordó que li cenyeix l'estranya túnica que vesteix, el vostre expedient és buit. Sí, és cert que hi són consignades les dades d'entrada i de sortida, maig del seixanta-vuit a Tarragona i juliol de dos mil catorze al cap i casal, però tota la resta és buida... què no heu viscut, vós? que al llarg de tots els anys que hem tingut la gentilesa d'oferir-vos no heu fet res? ni cap malesa ni cap bona obra? cap mèrit ni cap demèrit? si ni tan sols no heu donat cap mostra de malvolença o estima pels altres, ni sembleu haver desitjat mai res. Jo, en aquestes circumstàncies, no us puc enviar avall perquè res no ho justifica, i si ho fes i vós presentéssiu un recurs encara m'obririen un expedient per la meva arbitrarietat. Però amunt tampoc no us puc enviar, que sense mèrits no us acceptaran pas. Així doncs... que faig amb vós? Enviar-vos de tornada a casa perquè visqueu el que encara no heu volgut viure fora una grossa i potser inútil irregularitat, només possible amb un permís especial del que vós no sembleu disposar. Només em restaria fer-vos anar amb els albats, que també tenen l'expedient buit, però allà on aquells sants innocents fan estada no és lloc per vós. Entengueu-me, els albats són no nats, o tot just nadons sense discerniment morts abans de rebre els sagraments, éssers de mida petita, com si diguéssim, però vós, en canvi, sou més alt que sant Pau i allà no hi cabríeu, ens esbocinaríeu els passos de porta a cops de testa. Què faig, doncs, amb vós? em torna a demanar un Sant Pere cada cop més nerviós, un i altre cop, fins que el somni em fuig i passo a imaginar qualsevol altra bestiesa, com ara que sóc un tal dErsu_, el favorit dels Déus.